Publicitat
Publicitat

Qui és més banal?

He sentit parlar tantes vegades de la banalitat de les xarxes i d'internet en general -uns comentaris que porten a l'extrem la màxima de Marshall McLuhan "el mitjà és el missatge"- que m'encanta descobrir la realitat incontestable del rànquing de l'Ara Social. Tant si es mira el rànquing del dia com si es consulta el de la setmana, queden clars els interessos de la gent: les estrelles mediàtiques són ara mateix els economistes -Paul Krugman i Edward Hugh especialment- i les principals preocupacions, la crisi i la corrupció. El cas del País València apareix amb insistència entre el més retuitejat. És l'expressió de la desesperació: la gent es desfoga tuitejant i retuitejant coses com "El cas Nóos apunta a Rita Barberá: acabarà com Camps?" Una expressió de la desesperació, de la desconfiança i de la desafecció. Cada dia més allunyats de cap possibilitat de creure en el funcionament del sistema i més abocats a la queixa, la ironia, el sarcasme. Tot i així, la maquinària del sistema continua sense ni tan sols reformar-se -ni tan sols per salvar-se, és estrany- i cada dia veiem repetides imatges clàssiques -antigues, passades de moda- de reunions de líders que somriuen i que van de tacticisme inútil en tacticisme desastrós. Encara que els caigui un llamp sobre l'avió, van fent. I encara que s'anunciï el canvi, res no s'atura perquè res no es mogui. De Merkozy passem a Merkollande i després de les eleccions alemanyes potser canviarà un altre nom: a sobre ens quedarem sense joc de paraules! Enmig d'aquest panorama, si sortim de l'Ara Social descobrim que els usuaris de Twitter també s'ocupen de temes més superflus. Trobem com a TT mundial I hate my face , un joc global estupidíssim, no es pot negar. Però després de veure cada dia el que fan els líders del món, jo no tinc estómac per acusar aquests pobres piuladors de banalitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT