La nova cançó en colors
Viure sota una dictadura que et nega fins i tot la llengua és tan humiliant que la cançó d'un temps d'aquest país hauria pogut morir per una sobredosi de transcendència.
La Trinca va ser la cançó en colors: rodolins fàcils, lletres insinuants i protesta satírica i irònica, autocrítica i mirada desangoixant a les misèries quotidianes.
Des del primer dia van tenir la virtut de molestar la lliga del bon mot, i entradets en la democràcia i desapareguda la censura, Tarradellas, Pujol, Fraga, Tejero i altres personatges el nom dels quals no deu dir res als més joves van rebre de valent, com si La Trinca, més que discos, fes un Polònia cantat. Ni Cruyff ni Núñez no se'n van escapar.
Alguns serem iaios i encara taral·lejarem de tant en tant "Un, dos, tres, botifarra de pagès". Qui vulgui reconstruir la història de la Catalunya contemporània, que busqui entre les lletres del trio de Canet, que hi trobarà de què reia aquest país per no plorar.
