1 . Perquè trenca el tòpic que les segones parts no són mai bones. De fet, el que ara s'ha convertit en tòpic és assenyalar aquesta segona part com a superior a la primera. Debat estèril. Les dues pel·lícules són senzillament perfectes: guió ambiciós, muntatge intel·ligent, actuacions de primeríssima i una fotografia (gentilesa de l'immens Gordon Willis) que va influir en bona part del cinema americà posterior, amb els seus clarobscurs tintats de marró. Mai el negre havia estat tan eloqüent, en una pel·lícula en color.
2 . Perquè hi surt John Cazale, un dels actors més intensos i inquietants, amb permís de Christopher Walken, d'aquella generació. Va morir quan tenia 38 anys i havia aparegut en només sis films. Però tots van ser nominats a l'Oscar a millor pel·lícula. En aquesta segona part d' El padrino protagonitza una escena amb Al Pacino, en un llac, que posa la pell de gallina.
3 . Perquè Robert De Niro va aconseguir la gesta de guanyar un Oscar tot i que el seu paper era fonamentalment en italià. L'actor es va traslladar a Sicília per preparar-se i encomanar-se del peculiar accent illenc. Altres actors van posar-hi més barra: James Caan va acceptar aparèixer de nou, per a una sola escena, si cobrava tant com a la primera part. Que bé que hi van accedir.
