Publicitat
Publicitat

El paradís apolític

Cada cop que apareix un català carismàtic no hi ha ni cinc minuts que no s'alcin veus que el proclamen futur president de la Generalitat. A La transmissió d'en Puyal (a Catalunya Ràdio) del partit Barça-Espanyol, l'últim al Camp Nou de Guardiola com a entrenador, van preguntar als oients si els agradaria que algun dia Guardiola fos president del Barça i un 91% va dir que sí (friso per conèixer els tinyosos que van respondre que no).

Sovint en converses informals surt un altre càrrec possible per a aquest entrenador venerat: president de la Generalitat (com Manuel de Copons, com Climent de Solanell, i cito els dos primers que m'han vingut al cap). Per molts, Guardiola seria un gran president de la Generalitat. Ja l'hi veuen: des d'un banc del pati dels Tarongers donant instruccions enèrgiques als consellers, o a la sala Tàpies traçant l'estratègia econòmica en una pissarra. Si fos per ells, podria començar demà mateix.

És la vella idea que per a la política només cal ser honest, rigorós, treballador, seriós, com Guardiola. Com Laporta en el seu moment. Entenc que tot plegat és fruit de l'entusiasme més llançacoets (aquell que si bades et porta a la hipoteca o a la feridura). Llavors, ¿per què no es proposa que Guardiola sigui director general de l'OTAN o president del Banc Mundial? Doncs perquè hi ha la idea que per presidir la Generalitat no cal cap preparació. Quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial ningú no va cridar "Del Bosque, president del govern!" Espanya és un país com cal, mentre que Catalunya pot anar a toc del populisme més barat i el seu govern no cal que el presideixi un polític. La Generalitat és només un capritx dels catalans, una raresa nostrada, a l'altura d'un remei ancestral per a les morenes. Que es pot suprimir amb un cop de sabre (la Generalitat, no les morenes).

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT