Com perdre 345.000 dòlars però sortir-hi guanyant

BarcelonaAquest estiu, el mitjà Mother Jones va fer un estriptis integral. Explicava què li va costar el seu reportatge més exitós de l'any. Era una investigació per a la qual el periodista havia estat treballant quatre mesos –sense revelar la seva condició de reporter– en una presó privada. Constava d'un article de 35.000 paraules, més un documental radiofònic, sis vídeos i un bon grapat de fotografies i gràfics. L'estimació a la baixa era que tot plegat –incloent-hi advocats, serveis d'administració…– havia costat 350.000 dòlars. ¿I quan va recaptar, aquesta història, amb els bàners que hi havia a la notícia? Amb prou feines 5.000 dòlars. Aquesta és la crua realitat: una història que va tenir més d'un milió de lectors i de la qual mitjans d'arreu del país es van fer ressò va generar només anuncis que sufragaven encara no un 2% del seu cost. MoJo explica que podrien haver saturat la notícia amb més anuncis però que ho van descartar, perquè ingressar 10.000 dòlars en comptes de 5.000 no hauria canviat substancialment res en el compte de resultats, però molts lectors s'haurien expulsat de la pàgina. El mitjà explicava tot això, esclar, amb un objectiu: fer entendre que aquest tipus de reportatge que adorem només és sostenible quan l'audiència que el valora contribueix a finançar-lo. I feien els números: si el 0,02% de la gent que visita la seva web fins a finals de setembre s'apunten com a subscriptors (a 15 dòlars mensuals), això dóna per tenir un reportatge colossal com el de la infiltració en una presó privada cada any.

Mother Jones, per cert, ja ha complert més de la meitat d'aquest objectiu. I, el que és més important, ha demostrat als lectors per què el periodisme importa per a la democràcia: el departament de Justícia dels Estats Units ha deixat de contractar presons privades.