19/12/2012

Per què encara hem d'anar a votar?

3 min
Per què encara hem d'anar a votar?

D isculpeu-me el títol provocador en aquesta jornada de reflexió. Òbviament, no us estic convidant a abstenir-vos en les eleccions legislatives de demà, jo sóc dels que encara s'emocionen cada vegada que voten i sempre recomano a tothom que ho faci, i encara més en aquesta ocasió transcendental.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

El que m'interessa de la frase és el fet d' anar a exercir el dret de vot. Si ens passem el dia votant des de l'ordinador i el telèfon mòbil -a les enquestes dels diaris, puntuant un producte a Amazon, manifestant que ens agrada alguna cosa al Facebook-, haver de desplaçar-nos -en diumenge, quina mandra!- a un col·legi electoral per manifestar la nostra preferència per una candidatura introduint una papereta -quin malbaratament de paper!- en una urna i esperar que els membres de la mesa -que cobren dietes, com tot el personal administratiu de suport!- facin manualment el recompte sembla tan anacrònic com les jornades de reflexió en l'era de Twitter. Afegiu-hi el desinterès de l'administració estatal a facilitar la documentació electoral als votants catalans residents a l'estranger i la pregunta està servida: ¿no convindria implantar d'una vegada el vot electrònic i fer-lo possible mitjançant internet?

Doncs no necessàriament. Sembla clar que digitalitzar els processos electorals, des de les campanyes fins als recomptes passant per l'acte mateix de la votació, suposaria un gran estalvi de temps i de recursos, que es podrien aplicar a consultar més sovint els ciutadans. En algunes fases ja s'aplica intensivament la tecnologia: els mítings es fan a les xarxes socials, i fa anys que les dades dels 3.000 recintes electorals es transmeten directament a la central mitjançant smartphones . Gràcies a això podem seguir el recompte minut a minut. Però l'acte de votar continua sent manual, i no sembla que això hagi de canviar a curt termini. L'obstacle principal és la manca de confiança.

El punt feble del vot electrònic és la fiabilitat, i més exactament la traçabilitat. Sigui en una votació presencial -substituint l'urna per un terminal digital- o a distància -mitjançant un formulari web-, els votants han de tenir la seguretat que tots els vots queden registrats i adjudicats a la llista desitjada.

Les candidatures també exigeixen que hi hagi transparència: els recomptes no només confirmen al guanyador la seva victòria, també han de convèncer els perdedors de la seva derrota. Però tots aquests requisits s'han de fer compatibles amb el secret del vot: només el votant té dret a saber per qui ha votat.

El cas no és equiparable a altres operacions electròniques quotidianes: en una transferència bancària o una compra per internet, l'objecte de la transacció ha de quedar registrat i associat al protagonista. En canvi, en una votació cal precisament el contrari: ningú ha de poder vincular cada vot amb el seu emissor, igual que quan es buida una urna no se sap a qui pertany cada sobre.

En el procediment convencional, la mútua vigilància dels membres de la mesa i la dels interventors de les candidatures dificulta la manipulació dels resultats. Però, en l'electrònic, la garantia de respecte d'aquests principis queda en mans dels creadors de la plataforma, i les eines que es fan servir no són sempre transparents.

En les eleccions presidencials dels EUA s'ha posat en dubte el recompte digital d'alguns districtes perquè l'empresa que el feia està en l'òrbita de l'assessor republicà Karl Rove. I fins i tot hi ha un episodi de The Simpsons en què Homer acumula vots per a Mitt Romney cada vegada que intenta votar per Barack Obama en una pantalla tàctil. A més, hi pot haver errades tècniques i humanes: encara és recent el fiasco de la consulta sobre la reforma de la Diagonal de Barcelona. I si el procés es fa per internet, els dubtes augmenten: si es pot hackejar la web d'una empresa, per què no la d'unes eleccions?

La majoria dels experts coincideixen que la confiança en el vot electrònic s'assolirà adoptant programari de codi obert, verificable per auditors que garanteixin la seva fiabilitat -com fan a Austràlia i a Bèlgica- i introduint comprovants impresos de vot -com fan les 450.000 urnes electròniques que hi ha al Brasil des del 1996- que el votant pot veure abans que quedin guardats per a un eventual recompte manual.

I en els pròxims anys veurem com la identificació del ciutadà es trasllada del DNI electrònic -com fan a Estònia amb molt més èxit que aquí- al telèfon mòbil, el dispositiu personal per excel·lència. Aquí, de moment, haurem d'esperar mentre anem assajant en eleccions menors -consells escolars, col·legis professionals-: la regulació del vot electrònic està inclosa en la futura llei electoral catalana, encallada eternament en un obstacle més polític que tècnic, la reforma de les circumscripcions electorals.

stats