On s'acaba la protesta i comença la violència?

BarcelonaEl lector regular d'aquesta columna deu haver vist desfilar sovint per aquí tant Felipe González com Juan Luis Cebrián sota l'intens focus de la crítica. Però a mi m'incomoda que dues persones –malgrat els seus mèrits acreditats per rebre una xiuladissa– no puguin pronunciar una xerrada en una universitat. Dit això.

'El País' fa servir mitja dotzena de vegades el terme “violents” per definir les 200 persones que van frustrar l'acte. Llegint la seva crònica s'infereix que no hi va haver cap exercici de violència física: es parla de colpejar portes i enfrontaments –s'entén que verbals– amb els periodistes. Segueix sent violència igualment? Sí, pel que té d'intimidació. Però l'hemeroteca permet constatar que en casos similars no s'han criminalitzat així els qui protestaven. El mateix González va patir, el març del 1993, un 'escrache' similar –aleshores no en dèiem així– pel cas Filesa. Aleshores va optar per no marxar, i durant 90 minuts va aguantar un autèntic diluvi d'insults. “Universitaris escridassen i acusen de 'xoriço' i 'lladre' Felipe González”, titulava llavors en portada 'Abc', que avui ja no parla d'“universitaris”, sinó també de “violents”. Rosa Díez ha patit un parell de protestes similars i enlloc se'ls titllava de violents.

En canvi, l'editorial d''El País' acaba comparant la protesta ni més ni menys que amb el 23-F –“No van poder passar els tricornis i no ho faran les caputxes”– i cita l'assassinat de Francisco Tomás i Valiente a mans d'ETA en aquella mateixa facultat. Costa de valorar la intensitat d'aquesta protesta respecte de les múltiples anteriors. Una cosa sí que ha canviat. PSOE, PP i 'El País' han suggerit –a hores d'ara sense proves– que al darrere hi ha Podem. El debat és complex i sovint maniqueu, però l'ús d'un desqualificatiu tan lax com 'violents' hauria d'obeir a una consideració merament periodística, no pas d'interès polític.