Les sèries obliden la família tradicional

Penseu en les últimes sèries de televisió que heu vist i mireu de recordar l'última vegada que us heu trobat amb la típica escena del pare, la mare i els seus dos fills sopant junts a casa. No s'hi valen fills adoptats, ni germans que ho són només per part de pare, ni mares solteres, ni divorciats amb fills que s'han tornat a casar i han creat una família nombrosa, ni parelles homosexuals, ni amics que comparteixen pis i parella, ni ex que es retroben després d'haver refet la seva vida: només un home i una dona casats i amb fills.

Sembla fàcil, un cas teòricament majoritari, però que ha desaparegut gairebé del tot de les pantalles de televisió. L'explicació podria ser que la realitat ha canviat, que cada vegada hi ha més models de família i que no tindria sentit continuar centrant les ficcions televisives en l'esquema tradicional. Però, tot i així, per més canvis socials que s'hagin viscut durant les darreres dècades, la família tradicional continua existint en la vida real i, probablement, segueix sent majoritària.

Famílies amb marro

El que passa és que aquesta estructura familiar té un problema: no ven. Des del punt de vista narratiu, és molt més sucós el cas d'una dona soltera amb una criatura, per exemple. I si a més la dona té un amant i els fills de l'un i de l'altra van junts a classe i no se suporten, encara millor. Per això els guionistes recorren tan sovint a situacions d'aquest tipus que, tot i que a vegades són força més recargolades que la realitat, hi són encara prou properes perquè els espectadors els donin versemblança.

Potser la sèrie catalana que més ha explotat aquest camp és Infidels , que tot i no centrar-se especialment en la vida familiar de les protagonistes sí que mostra un ventall molt ampli de models alternatius de família. El creador i responsable de guió de la sèrie, Javier Olivares, considera que Infidels "va per davant de la majoria de la ficció que s'ha fet aquí", però que tot i així "té molts fans, i el públic no la veu com una sèrie transgressora, sinó com un culebró normal i corrent". De fet, assegura, l'única diferència entre una sèrie com Infidels i les típiques telenovel·les sud-americanes és "la dignitat narrativa i ètica: als culebrons veneçolans, quan passa una cosa trista s'hi va ficant el dit constantment; en canvi, les sèries bones plantegen la situació i deixen que l'espectador en tregui les seves pròpies conclusions".

És a dir, més enllà de cridar l'atenció amb estructures familiars complexes i extremes, i de buscar punts de partida que garanteixin la possibilitat de trobar infinitat de situacions interessants a l'hora d'escriure els guions, els autors de les sèries també conviden l'espectador a reflexionar. En asseure'ns davant la pantalla i en topar amb les dificultats que té un home vidu per compatibilitzar la jornada laboral amb l'educació dels seus fills, podem comprendre una mica millor situacions d'aquesta mena i adonar-nos que no és una cosa tan estranya ni tan llunyana com podria semblar d'entrada.

Personatges amb contradiccions, tensions sexuals, conflictes amorosos i de diners, morts... Aquestes situacions, capaces de desestabilitzar qualsevol estructura familiar per molt cohesionada que estigui, són, segons Olivares, els temes més habituals en les ficcions televisives: "Veus sèries antigues i sempre hi ha algun tema d'aquests amagat al darrere". En el fons, doncs, tot parla del mateix, però aquí és on comença la feina dels guionistes, que han de "buscar el que mou les persones en la vida real per poder trobar històries".

Relacions i conflicte

I per això la família i les relacions entre els seus membres solen ser elements primordials en la majoria de sèries. "Tothom té família", diu el creador d' Infidels , i per molt que els guionistes intentin fugir-ne (com passa, segons ell, en la sèrie de TV3), és molt difícil oblidar-se'n completament.

Encara és més clar el cas de La Riera . La trama de la telenovel·la de les tardes de TV3 gira a l'entorn de la família Guitart Riera, i comença just en el moment en què l'estructura de la família fa un tomb inesperat: el pare anuncia, per sorpresa, que abandona la dona i els fills i se'n va a Madrid, i ho fa, justament, durant un àpat familiar. D'un pare, una mare i quatre fills asseguts junts a taula es passa, immediatament, a una família desorientada, en què tant la mare com els fills intenten fer-se un lloc de privilegi en la nova situació, encara que per això calgui trepitjar sense miraments els fills o germans. El conflicte familiar i econòmic està servit. Els amorosos vindran al darrere.

Cada sèrie té el seu moment

Abans de treballar a Infidels , Javier Olivares havia estat guionista de la sèrie Los Serrano , que va formar part de la graella de Telecinco des del 2003 fins al 2008 i va liderar les audiències en gran part de les seves emissions.

El nom de la sèrie no enganya i deixa clar des del primer moment que la protagonitza una família. Però en aquest cas tampoc no hi apareixia cap sopar estrictament de pare, mare i fills, ja que la família estava formada per un home vidu casat amb una divorciada, cadascun dels quals aportava fills del seu matrimoni anterior -tres ell, dos ella-. Segons Olivares, aquest fet la convertia en un producte "modern", ja que "fins llavors l'única causa justificada per canviar de parella en una sèrie era la viduïtat, no la separació". Però l'atreviment va anar encara més enllà quan un dels nois va enamorar-se d'una de les seves germanastres, es van casar i van tenir una filla, un cas que "frega l'incest".

De totes maneres, Olivares creu que "si ara Los Serrano tornés, no funcionaria, encara que probablement sigui la sèrie més exitosa de la televisió espanyola en termes econòmics". I és que les ficcions televisives s'han d'anar adaptant als temps, o fins i tot situar-se una mica per davant, com ja passa, segons Olivares, a la Gran Bretanya i, sobretot, als Estats Units.

A casa nostra, de moment, tenim Infidels , que si no va per davant de la realitat, ben poc li deu faltar.