02/06/2017

Un temps per riure i un temps per plorar

4 min
Carles Capdevila amb Artur Mas i Antoni Bassas el dia que van anar a entrevistar l'aleshores president de la Generalitat a Palau, el febrer del 2014

“Com estàs?” I en Carles contestava: “Estic millor de moral que de salut”. Aquest era en Carles: directe, agut, lúcid. Brillant. Quan al novembre va rebre el Premi Nacional de Comunicació, vaig escriure que el guardó difícilment trobaria un guardonat tan digne del seu nom, perquè si alguna cosa va saber fer bé el Carles al llarg de tota la seva vida va ser comunicar. En són testimonis els mestres i els pares que quedaven entre divertits, admirats i enamorats per la lucidesa de les seves conferències. I els oients de l’Apm?, al Matí de Catalunya Ràdio, que es despertaven cada dia amb el seu enginy. I els lectors que han gaudit i podran continuar gaudint de la gran obra final de la seva vida, aquest diari, l’ARA.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Carles Capdevila i Plandiura. N’estava molt, el Carles, dels seus orígens als Hostalets de Balenyà (Osona). Del seu pare fuster, a qui van dedicar una plaça del poble; de la seva mare, a qui ell va dedicar i regalar el Premi Nacional de Comunicació. L’estiu del 2010, en Carles, l’Àlex Gutiérrez i jo vam ser rebuts al The New York Times per una representació del consell editorial del diari nord-americà. Faltaven tres mesos perquè aparegués l’ARA i es tractava de solemnitzar l’acord que vincula el rotatiu més prestigiós dels Estats Units amb la capçalera més jove de Catalunya. Quan va acabar la reunió i baixàvem per unes escales de l’edifici, en Carles i jo ens vam abraçar extasiats davant aquell regal inesperat de la vida, i vam recordar els nostres pares, figures eternes de vida senzilla.

En Carles no va oblidar mai que era fill de la generació més sacrificada que ha tingut aquest país en la seva era moderna. I el seu tribut va ser la feina. Va ser un pencaire formidable, i un treballador amb talent arriba molt lluny. De fet, si el càncer no ho hagués impedit, hauria començat ja fa mesos una gira per Amèrica amb els seus llibres i conferències sobre educació.

Miro enrere amb l’astorament d’haver de fer un balanç insultantment prematur, i concloc que, amb en Carles, hi va haver un temps per a cada cosa. Un temps per riure, per exemple. El recordo entrant al meu despatx de la ràdio, de matinada, amb els cabells encara humits: escoltàvem plegats algun tall de veu que minuts més tard engrandiria la llegenda de l’Alguna Pregunta Més?, programa que va començar a dirigir el setembre del 2000. Encara no teníem 40 anys i ens va unir l’esperit d’una frase que li vaig robar a Diana Krall en un concert: “Estem contents de treballar per a vosaltres”. Vam riure molt, amb en Carles, i no hi ha consol més gran que recordar-lo alegre.

Hi va haver un temps per a la il·lusió, quan va venir a Washington a explicar-me que es convertiria en director d’un diari i que si em volia afegir al projecte. Vam entrar als Arxius Nacionals i vam veure junts el pergamí amb la Declaració d’Independència. Somniàvem en gran.

Hi va haver un temps per plorar. Fins i tot a un home pràctic, sempre de cara a barraca, les tensions de la direcció del diari se’l poden menjar. No eren, no són, temps fàcils per al periodisme ni per al país. Va ser un altre Carles el que em vaig trobar el 2013, en tornar dels Estats Units, igual de murri i de brillant, però més seriós i més greu. Perquè (i aquest és el secret més mal guardat de la seva vida) el Carles era un home sensible. Ho sap bé la redacció d’un diari que el va veure reaccionar amb grandesa davant les morts de l’Ignasi Pujol i la Tatiana Sisquella. Era un director que escrivia articles sobre bolquers, parvularis, mòbils i aules. Era un home a qui feia mal el tremendisme i la barroeria del poder. Era un home a qui brillaven els ulls quan parlava dels progressos dels seus quatre fills o de l’èxit del Catorze, la revista cultural creada i dirigida per l’Eva Piquer, la seva dona.

I després va venir el temps per al dolor. L’agost del 2015, dies després que hagués reunit amics i família en la festa dels seus 50 anys al Luz de Gas, em va enviar el missatge que ho ha engegat tot enlaire: “Antoni, tinc una molt mala notícia, ahir em van diagnosticar un càncer de còlon. Pinta complicat. Trobo energia abraçat als de casa. Aviat començaré radio. Em dona moral saber que ja hi estarem plantant cara”. Encara era el director de l’ARA i en va marxar adolorit en totes les seves dimensions. El seu discurs de comiat enmig de tots els companys de la casa és el testament d’un home que ha patit.

“Plantar cara”, “aprenent a acceptar-ho”, “intentant animar-me”, “gràcies per ser-hi, ens convindrà molt d’ajut i paciència mentre aprenem a deixar-nos ajudar”, són expressions que van venir a continuació, en el seus missatges. “M’agrada molt fer articles, els dies pitjors eren els únics al·licients que tenia”, ens deia. Va convertir la seva malaltia en la seva nova especialitat. Com fan els periodistes amb caràcter per fer-se escoltar, va posar el focus en la cura del malalt, en el tracte de les infermeres i en la importància relativa de les coses que es contemplen des d’un canvi precipitat de les condicions presumptament pactades amb la vida.

I, finalment, hi ha hagut un temps per morir. Estic com tots vosaltres: no m’ho acabo de creure. Però tinc el consol d’una certesa: és tant i tan bo el que el Carles Capdevila va plantar al llarg de la seva vida, que encara que no el puguem tenir a ell, tindrem els seus millors fruits.

stats