28/02/2015

Els ‘trekkies’, de dol per la mort de Spock

3 min
Leonard Nimoy en l’estrena de l’últim film de la saga, Star Trek: En la foscor, el 14 de maig del 2013, saludant a la manera vulcaniana, tal com va popularitzar la sèrie.

BarcelonaAquesta ha sigut la segona mort de Mr. Spock. El personatge -mig humà, mig vulcanià- va ser consumit per la radiació el 2285 (o el 1982, si mirem la data d’estrena del film Star Trek 2: La còlera del Khan ). I va morir per segon cop ahir, amb la desaparició de l’actor Leonard Nimoy, que va ser el primer a interpretar-lo i el seu més il·lustre encarnador. L’actor tenia 83 anys i va morir a casa seva, a Los Angeles.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Nimoy havia sigut hospitalitzat a principis de setmana a causa d’una obstrucció respiratòria provocada per una malaltia pulmonar. Patia l’afecció des de feia mesos i ell mateix l’havia atribuït al tabac, un hàbit que havia deixat fa 30 anys, però del qual encara patia les conseqüències.

Nascut a Boston el 26 de març del 1931 i fill d’immigrants jueus ortodoxos, la seva carrera com a actor va començar quan encara era un nen, i durant els anys 50 es va especialitzar en el gènere de la ciència-ficció, amb participacions en sèries com La dimensió desconeguda. El salt a la fama li va arribar el 1966, quan Gene Roddenberry el va escollir per interpretar el popular personatge de Spock a la nova sèrie Star Trek, que es va mantenir en antena fins al 1969. L’actor va ser el creador de l’emblemàtica salutació vulcaniana -aixecar la mà amb el dit índex i el del mig units, i l’anular i el petit també-, basant-se, segons havia explicat, en un gest propi de les benediccions dels sacerdots jueus.

Dues dècades d’ostracisme

A partir d’aquell moment la seva vida va estar marcada pel personatge, que va interpretar en algunes de les successives etapes de la sèrie televisiva i en la majoria d’adaptacions cinematogràfiques. Amb tot, durant la dècada dels 90 i del 2000 no el van tenir gaire en compte, de manera que va ser tota una sorpresa veure’l, l’any 2013, fent una petita aparició a Star Trek: En la foscor.

En una entrevista a Girl, l’actor explicava que estava molt agraït per poder encarnar un cop més el personatge: “Va ser una combinació del guió i de l’entusiasme de J.J. Abrams. Francament, m’havia sentit marginat durant molts anys. No m’havien demanat que m’involucrés en la saga Star Trek durant ben bé 17 o 18 anys. I la seva proposta va ser com si algú m’agafés i em digués: «Aportes valor i ens agradaria aprofitar-lo i fer-ne alguna cosa». I em vaig sentir bé, content de tornar a treballar”.

Com a actor va estar sota l’ombra del personatge, per bé o per mal. Una mostra de l’ambivalència d’aquesta fortuna d’encarnar una icona de la ciència-ficció (però de quedar encasellat per sempre) va ser el títol de les seves dues autobiografies. La que va publicar el 1975 es titulava No sóc l’Spock. I la que va editar vint anys més tard Sóc l’Spock. En totes dues explicava com era conviure amb un personatge fonamental en la història de la ciència-ficció. I admetia que guardava a casa -i ho va fer fins a l’hora de la seva mort- dues orelles punxegudes d’un personatge que va arribar a interpretar cinc dies a la setmana, de dotze a catorze hores cada dia: impossible que no influís en la seva personalitat en el seu dia a dia.

A més, Spock li va reportar tres premis Emmy, i ell, com a actor, va ajudar a donar-li cos i complexitat fins a aconseguir que la revista TV Guide el considerés un dels 50 grans personatges de la televisió.

A banda d’assumir la personalitat vulcaniana del capità Spock, Nimoy va situar-se també al darrere de les càmeres: els anys 1984 i 1986 va dirigir dues entregues de la saga cinematogràfica, A la recerca de Spock i Missió Salvar la Terra.

Més enllà d’això, Nimoy va participar en nombroses sèries de televisió des dels anys 70, com ara Missió impossible, i fins a principis dels 90, i va tornar a fer algunes incursions en la direcció de cinema. També hi va fer d’actor, com en el cas del film La invasió dels ultracossos (en la versió del 1978), en què el seu paper com a David Kibner li va reportar una nominació als Saturn Awards, els premis de referència de la ciència-ficció. Del 2009 al 2012 va ser un dels personatges recurrents de la sèrie Fringe, en el que va ser el seu últim paper rellevant.

El món il·lusori del cinema permet que Spock continuï viu: ara ho fa habitant el cos de l’actor Zachary Quinto, que assumeix el rol d’un jove Spock en les últimes dues pel·lícules dirigides per Abrams. En conèixer la notícia de la mort del seu antecessor, l’actor declarava: “Se’m trenca el cor. T’estimo profundament, amic. I et trobaré a faltar cada dia. Que bandes d’àngels cantin el teu repòs”. A l’espai no es propaga el so, però, en aquest cas la física potser acabarà fent una excepció.

stats