Publicitat
Publicitat

És molt trist haver de demanar

Mai més no corregir ningú, és aquest un bon propòsit lingüístic que em vaig fer una nit de cap d'any o potser per la Mare de Déu d'agost, ara no me'n recordo. Avorrit que en català estigués tan arrelat el costum de corregir tothom sense pausa i amb desenfrè orgiàstic els errors i els castellanismes (mai els anglicismes, igualment barbàrics), interrompent la conversa amb una desconsideració total, vaig decidir que a partir d'aquell dia em mantindria impàvid davant els atemptats més espantosos a la llengua catalana comesos en presència meva. Tot i que que la carn és dèbil i l'hemisferi esquerre del cervell encara més, callo discret. Si no ho resisteixo, crido horroritzat i fingeixo que m'he atrapat els dits amb una porta.

Després de llegir Lección pasada de moda de Javier Marías (Galaxia Gutenberg), a mi, que sóc marianista declarat (el considero un dels millors articulistes actuals), els articles sobre el políticament correcte m'han arribat a cansar. Correm el risc que ens eternitzem anys i anys en aquest rull, sense sortir-ne, que uns facin servir unes formes dites políticament correctes i els columnistes més brillants escriguin tot seguit l'enèsim article enginyós, corrosiu, irritat o calcat amb paper carbó.

Entre tots, tots i totes, homes, homes i dones, la humanitat i els humans, diguin-ho com ho creguin convenient. També magribins, subsaharians, el que vulguin. Professionals femenines dites en masculí, com metges, advocats, procuradors (a l'infern de dues en dues). Persones amb capacitats diferents (els sords, els cecs, jo mateix quan jugo a ping-pong). Només els demano que no ens obliguin a dir-ho segons els seus criteris. Que no ho marquin els llibres d'estil (dels poders públics, teles, diaris, ràdios, etc.) com una norma de ferro. Que no ens corregim a cada pas els uns als altres i que tinguem una mica de corda.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT