Tarda de dubtes. Hores després de les crítiques de Pilar Rahola al fals colegueo dels polítics a la xarxa -que comparteixo en gran part-, em sumeixo en una lluita interna per decidir si sóc partidària de Twitter o no. Em cau del cel un cas pràctic ideal: Jordi Portabella i la seva conferència. Un acte tuitejat minut a minut -amb la seva foto- mentre ell parlava i no tuitejava res. Les piulades, evidentment, eren del seu equip -també referenciat en el seu perfil-. No eren de colegueo però sí que resultaven de nul·la espontaneïtat. Des que l'ús de Twitter s'ha generalitzat, polítics que no hi eren -la majoria, pioners a banda- hi han anat entrant per difondre les seves propostes, altrament dites propaganda. O sigui, un rotllo. Espontaneïtat zero. Però hi ha un però: el que hi posa la gent. Els polítics i els seus equips ja poden anar llançant piulades com ara "volem una ciutat on compartir una ètica comuna basada en els valors de les persones", que els usuaris no se les empassen. Com ha passat tota la vida, però ara els ho poden dir a la cara: "Aquest missatge ja sona una mica flowerpower . De bon rotllo!". Final del dilema. Quedem que sóc de Twitter. De moment.
