El riu Llobregat continua amarronat, però suposo que quan escoltem per la ràdio el vot de la investidura en Jordi ara deu estar més o menys tranquil, mentre una pàtria encara em fiscalitza, m'escorcolla, em fa la guitza i em té el jornal controlat, tot i que el pobre Fraga ja no clavi tant la puya amb la seva silueta de bombona de butano que encara planeja sobre el poble català, que té una retirada a una tribu d'indis del Far West.
El Sant Pare ja no és esportista però continua fent el turista. La vida del ferroviari de rodalia és trista. La banca es commociona i es posa nerviosa i amb tanta plorera fa baixar la borsa. Nosaltres ens hem tornat ens lights tan refinats que tot el que no és sintètic ens posa frenètics i si ens penja la pelleringa ens ho arreglen amb xeringa i amb una bombona de silicona. La faixa continua de rebaixa i tocar la Consti sí que ve d'un pam.
Sort que gràcies a en Colom hi ha tendes d'ultramarins, tabaco, patates, mulates i psiquiatres argentins, però també hi ha allò de la madre patria i tota aquesta mandanga.
I cada dia més prims, prims, prims i morts de gana enyorem quan érem un espermatozoide molt normal i molt corrent que vivia en unes bosses on s'hi estava prou calent.
Perdó per la inexactitud i l'exegesi interessada. He recitat de memòria… Quina merda que la vigència sigui un tret del talent. Callo tot i que no puc parar de cantar…
