Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

El xèrif de Zombilàndia

La Sexta ja s'ha polit en tres setmanes la primera temporada de The walking dead . I la veritat és que ha acabat com va començar: sense deixar entendre'n gran cosa i sense que s'hagi avançat gaire en la història. O sí: a mesura que vèiem més capítols la sèrie feia més riure. Potser era d'humor i no me n'he adonat fins a l'últim moment. No hi ha passat res. Tot el grup segueix perdut com el primer dia. Els zombis caminants han anat a la baixa i la seva caracterització també. Deu ser una qüestió de pressupost. Els pseudomorts han continuat fins al darrer dia sense fer por, però sobretot fent molta pena, perquè només fas que veure extres de segona categoria intentant fer comèdia i semblar zombis afamats.

El millor de tot, però, és el xèrif protagonista. El món s'acaba, viuen en unes condicions precàries, però l'home cada matí es vesteix impecable amb el seu uniforme com si li acabessin de portar de la tintoreria. Barret i tot amb l'estrella daurada. Dormen en cotxes al mig del bosc, però a l'agent cada matí sembla que l'hagin tret de la capsa dels Playmobil.

Per descomptat, el moribund ferit que fa nosa a la resta de supervivents demana morir i sacrificar-se pel grup al costat d'una bandera nord-americana. Tots declamen les seves frases de guió com si fossin grans sentències que ens haguessin de canviar la vida. Diu el ferit: " Ese ruido que oyes es el yo riéndose mientras tú haces planes.

" Apoteòsic.

L'arribada al centre de control d'epidèmies i la posterior fugida agafa un aire absurd quan pretenen explicar-nos què passa al cervell dels zombies. Només ens ensenyen llumetes en una pantalla per no aclarir res: que són closques mogudes per instint. I per fugir l'última solució és que una senyora es tregui una granada del bolso (perquè, això sí, estan tots apurats però la bossa bufona de com qui va de compres que no falti), és el súmmum de no saber com acabar la història.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT