Anna Tarrés: “Un cop baixes del carro és difícil tornar-hi a pujar, però a Espanya hi ha talent”

BarcelonaAnna Tarrés (Barcelona, 1967) va abandonar la selecció espanyola de sincronitzada per la porta del darrere. Acabava de guanyar dues medalles a Londres i la Federació va decidir apartar-la del càrrec. Quatre anys més tard torna a sentir-se entrenadora dirigint l’equip ucraïnès. Després d’un quart lloc en el duo, Ucraïna aspira al podi en l’exercici d’equips.

Després de tot el que et va passar amb la selecció espanyola, arribar a Ucraïna i en un any aconseguir el quart lloc en duo és un èxit?

Sí, perquè en els últims Jocs Ucraïna va quedar sisena i aquest cop ha sigut quarta. El que sí que és veritat és que després de la rutina tècnica, on vam quedar lleugerament per davant del Japó, teníem l’esperança que es pogués produir el miracle. Però nosaltres vam tenir algun error de sincronització mentre que elles van treure gairebé un punt més.

En qualsevol cas, quasi tothom destaca que Ucraïna ha fet un pas endavant.

L’important ha sigut el treball d’excel·lència, entendre que no només és nedar, també són altres coses. Les he ordenat, per exemple, en les transicions. Feien les coreografies molt ben fetes però després descuidaven altres detalls.

En una entrevista em vas dir que era un país amb molt potencial però que necessitava algú que hi posés ordre.

[Riu.] Això és el que he intentat fer. Elles han estat molt tancades en la seva història i el que han fet amb mi és obrir-se a noves maneres de treballar, acceptar que les coses es poden fer d’una altra manera i tenir moltes ganes d’aprendre. He procurat aportar el meu granet de sorra a Ucraïna, no seguir al 100% el meu mètode sinó donar-lo a conèixer i que ells l’adaptin a la seva idiosincràsia, a la seva manera de fer. En el fons, cada lloc té una manera de fer diferent.

Acostumada a treballar al CAR, com ha sigut la feina a Ucraïna?

Ens hem entrenat en una piscina pública que sempre té dos o tres carrils reservats per als socis. Un entrenament amb més gent al costat. I en una piscina que no té les mides reglamentàries, que només una part té la fondària idònia i que l’altra només té un metre i mig… Però això demostra que tenir les millors condicions no t’assegura la medalla. Hi ha d’haver una bona estratègia, una bona política i una aposta personal de gent que dóna el màxim de les seves possibilitats.

Seguiràs, després dels Jocs?

Ja ho veurem. Tinc firmat amb Ucraïna fins al 31 d’agost però primer hem de fer una valoració de com queda tot plegat. Ells m’han dit que tinc les portes obertes, però ja veurem.

¿T’imagines tornant algun dia a la selecció espanyola?

De moment encara no m’he plantejat res de tot això. Està clar que jo no me n’he anat mai. He marxat de la selecció espanyola però l’endemà ja estava treballant al Kallipolis, el club de referència de la sincro espanyola i diria que gairebé mundial. Per tant, no he marxat mai, simplement he estat en un altre costat de la història.

¿Et va sorprendre la bona actuació d’Ona Carbonell i Gemma Mengual?

No, sorprendre’m no. Van tenir un molt bon resultat i han demostrat que han fet molt bona feina aquest últim mes. Les vaig veure al campionat d’Espanya i des de llavors han fet una evolució importantíssima. Penso que han d’estar molt orgulloses.

A l’equip espanyol se li ha acabat un cicle i ara toca reconstruir-lo. ¿Serà una feina complicada?

Hi ha molta sincro arreu de l’Estat. Està creixent en el nombre d’esportistes i clubs. Vull pensar que falta posar-hi aquest ordre, estratègia i full de ruta per tornar a dalt de tot. Serà difícil, segur, perquè un cop baixes del carro és difícil tornar-hi a pujar. Però en qualsevol cas, hi ha prou talent a casa nostra per treballar-lo.

Les previsions diuen que l’or serà per a Rússia i la plata per a la Xina, i que el bronze se’l disputaran Ucraïna i el Japó. Veus possible acabar al podi?

Sí, sí. Però hem de recordar que la rutina tècnica és més difícil, més arriscada, perquè els exercicis tècnics són d’alt risc i si no estan ben executats penalitzen molt. Veurem qui és capaç de mantenir la pressió i convèncer més els jutges. Crec que el Japó està millor que nosaltres a nivell tècnic i nosaltres estem millor a nivell artístic. A veure si podem crear un equilibri interessant.

En el lliure, quin exercici presenteu?

He escollit un tema universal com la màgia. Intentarem simular una capsa màgica que s’obre i es tanca, i a partir d’aquí vénen tots els trucs. Gent que levita, que vola, moviments de cames diferents… Intentem crear una història a través de l’il·lusionisme. La música ens l’ha compost Mariona Casanoves amb els arranjaments d’Arnau Vilà. Intentarem sorprendre, també amb el banyador. Però això serà sorpresa.