Jesús Ángel García Bragado: “Amb 46 anys només la motivació d’anar a uns Jocs ja és suficient”

BarcelonaJesús Ángel García Bragado (Madrid,1969) no s’ha perdut una cita olímpica des de Barcelona 92. El marxador va acabar ahir la seva setena participació olímpica després de quedar 19è en els 50 km marxa. Només el waterpolista Manel Estiarte i el genet Luis Álvarez Cervera havien arribat a participar en sis Jocs Olímpics abans. Chuso, doncs, ja és l’esportista espanyol que ha participat en més Jocs Olímpics. Una fita que ha aconseguit amb 46 anys i mentre exerceix de regidor a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs amb el Partit Popular. Abans de la cursa va parlar amb l’ARA.

¿Com s’entén que amb 46 anys puguis viure els teus setens jocs?

Des de Barcelona 92 he tingut la sort de formar part del pla ADO. No és el mateix quan va començar que ara, però m’ha permès dedicar-me a l’esport mentre ho compaginava amb altres activitats. A més, no hi ha hagut un salt generacional adequat i això m’ha permès continuar en actiu i anar-me classificant, una situació que en altres circumstàncies hauria sigut més difícil. També amb la meva edat només preparar-me una competició i no tres és un factor a favor.

¿Quina és la teva motivació per seguir competint a aquesta edat?

A aquesta edat només la motivació d’anar a uns Jocs Olímpics ja és suficient. Sí que em comparo amb el que podia fer abans i lògicament he d’acceptar que no estic en condicions de lluitar per les medalles. Les teves expectatives es compliran, o no, depenent d’on posis les teves metes, això és el que m’ha permès seguir tants anys. Ni el factor medallístic ni l’econòmic no són motivacions per seguir en actiu.

¿Potser la teva disciplina no és tan exigent?

La meva disciplina és caminar de pressa i sembla senzill, però en l’esport d’alta competició portes el cos al límit. Durant molts anys he fet 30 quilometres diaris, s’ha de fer una preparació molt planificada i les lesions passen factura. Moltes vegades he pensat a deixar-ho. Quan se’m va plantejar el primer problema als malucs el 2006 només es podia resoldre amb una pròtesi, i creia que era el final. El 2008 em van dir que no anés als Jocs. Per tant, és exigent però la il·lusió de seguir és més forta.

Què sents quan mires al teu costat i veus atletes que el 92 encara no havien nascut?

Un cop donen el tret de sortida i estàs dins de la carrera no ho penses. No vas pensant si vas amb un xaval jove ni ells van pensant que van amb un avi al costat. Realment penses en el teu ritme, com superar l’esforç per avançar el rival. Jo el que faig servir és l’experiència de la meva edat i un jove ha d’utilitzar la condició física.

¿Hi ha algun moment que et proposes fer el rècord d’arribar als setens Jocs o és fruit de la casualitat?

Fruit de la casualitat. Per desenvolupament natural vaig anar a cinc Jocs, fins a Pequín, per pura classificació i per l’ambició de lluitar per una medalla. Quan el 2008 entrava a l’estadi Niu de l’Ocell tenia la certesa que estava entrant per última vegada en un estadi olímpic com a atleta. A partir d’aquí em vaig marcar altres objectius, però la gent em va estimular. Arribar a aquest punt ha sigut el repte de superar-me any rere any, no de plantejar-me que quan acabava uns Jocs havia d’arribar als següents.

¿Com et pots preparar per anar a uns Jocs i ser regidor?

Si fos l’alcalde o el regidor d’Hisenda seria molt complicat. Però com que mai he tingut una responsabilitat realment gran ho he pogut comptabilitzar. Els anys de cap de l’oposició les responsabilitats com a polític eren més importants que l’entrenament. Però les reunions en política no tenen horari i a vegades em quedo sense entrenar. Abans ho portava molt malament. Ara, en canvi, m’ho prenc amb filosofia, si un dia no puc entrenar-me no m’enfilo per les parets. Un altre avantatge és que al mes d’agost l’Ajuntament no és hàbil i això em permet posar a punt les competicions.

Què és més difícil: una carrera o un ple?

Ara mateix se’m fan molt difícils els plens, no em motiven tant com una carrera. Quan es tracten problemàtiques reals o temes importants sí que m’estimulen, però els temes llunyans al municipi, que és del que es parla actualment, no m’entusiasmen gaire.

Després de Rio hi ha més Chuso?

Jo crec que sí, però ja m’estic plantejant el final. Seguiré federat, competiré amb el Club Laietània a escala regional, però tampoc em tanco si em ve de gust anar a un campionat. Però vull que arribi el relleu generacional. Al pròxim Mundial a Londres hi vull anar com a espectador, ja no com a atleta.