Marina Durunda: El secret olímpic i per a tot, la mentalitat

BarcelonaDes de sempre les famílies, moltes sense voler, concentren esperances en la filla o el fill amb talent que deixa intuir un futur prometedor. No discuteixo que els pares pensin que tenen a casa un campió, però sí que és més qüestionable que els pressionin en la recerca d’un èxit, d’entrada, improbable. Aquí, per una cultura esportiva certament poc madura, continuarà passant. Als països de l’Est tampoc és justificable, però les penúries econòmiques que viuen moltes famílies fan que tinguin més excusa. Tot i que els nens, i les seves aspiracions, s’han de cuidar igual. Com el cas de Marina Durunda.

Neix a Ucraïna però, quan tenia sis anys, marxa amb la seva família a Xipre buscant un futur millor. Ella, als quatre, havia començat a fer rítmica. “Era una mica grassoneta”, recorda ara, amb 19. Tot i el sobrepès mostrava facilitat per a un esport que l’apassionava. Tant que quan era més alta, ja més prima i tenia gran capacitat de salt, una monitora va insistir perquè fes voleibol però ella no va voler canviar. Els pares van respectar la seva voluntat. Igual com quan, el 2012, Xipre no li atorgava la nacionalitat i la necessitava per competir. Finalment va acceptar una invitació de l’Azerbaidjan i s’hi va traslladar. La família, lluny de dissuadir-la de fer-ho, li va donar suport. Tot i les despeses. I competint va evolucionar i, des de l’any passat, s’entrena a Bakú en un centre impulsat per la primera dama del país, també presidenta de la federació. L’entrenadora, l’estricta Mariana Vasileva, està molt satisfeta amb ella: “Em va sorprendre la seva determinació, costa de trobar. Ara ho volen tot fet i esforçar-se poc”. Per això és líder de l’equip a Rio de Janeiro.

Tots som nosaltres i les nostres circumstàncies, diuen, i en esport com s’afronten és el que diferencia els bons dels no tan bons. Durunda, per ser com és, ja tenia camí fet, però la família, en lloc d’espatllar-ho, la va educar en l’esforç i a valorar cada pas, influint en allò que, més enllà d’aptituds naturals i virtuts tècniques, et porta a l’elit: la mentalitat. Per això, faci el que faci als Jocs, els Durunda, orgullosos, abans que res abraçaran la seva filla recordant tot el que han passat i què han aconseguit.