El waterpolo masculí vol tornar a assaborir el podi 20 anys després

BarcelonaEl 28 de juliol del 1996 la selecció masculina de waterpolo, aleshores entrenada pel barceloní Joan Jané, va assaborir a Atlanta la glòria que se li havia resistit quatre anys abans, als Jocs de Barcelona. Una generació d’or havia vist esfumades les seves opcions en una final èpica a casa en què, contra tot pronòstic, va caure en la pròrroga contra Itàlia. De res semblava haver servit la preparació militar que els havia exigit el croat Dragan Matutinovic. L’esport els va permetre una segona oportunitat, i no la van desaprofitar. Avui es compleixen vint anys del triomf, amb remuntada inclosa, sobre Croàcia (7-5). Des d’aquella generació en què destacaven homes com Manel Estiarte, Jesús Rollán, Pedro García Aguado o Miki Oca, el waterpolo masculí espanyol ha viscut sempre allunyat del podi.

Sèrbia, el rival a evitar

“Hi ha sis, set i fins a vuit equips en un nivell molt alt. Cada partit serà una història, podem guanyar i perdre contra tothom”, assegura l’actual seleccionador, Gabi Hernández, quan se li pregunta pels rivals que poden ser superiors als espanyols. A la fase de grups, en la qual passen quatre dels sis, jugaran contra Itàlia, els Estats Units, Croàcia, França i Montenegro. “Serà molt bonic, perquè tant es pot quedar novè com arribar a la final”, explica a l’ARA Albert Español, un dels veterans de la selecció. “Arribar a les semifinals seria una millora molt important”, afegeix el barceloní, que la temporada que ve jugarà a l’Olympiacos.

L’últim cop que Espanya va trepitjar el podi en aquest esport va ser al Mundial de Roma del 2009, en què van fer plata. Un fugaç oasi entre diverses actuacions irregulars i que han portat els espanyols a no millorar la cinquena posició des d’aleshores. “No seria ni molt menys un fracàs no fer medalla, perquè és una competició molt igualada, però si que és cert que l’objectiu és estar entre els quatre millors per optar al podi”, puntualitza el jugador de l’Atlètic Barceloneta Marc Minguell.

Tots dos tenen clar que el rival que volen evitar és Sèrbia, la favorita de l’altre grup i també del torneig. Els balcànics, que van eliminar els espanyols en els Jocs d’Atenes (7-5) i de Pequín (9-5), s’han convertit en els últims anys en els grans dominadors d’aquest esport. Aclaparen la majoria de títols, sumant un palmarès recent més que envejable: han guanyat els tres últims Europeus seguits (2012, 2014 i 2016), set de les últimes nou Lligues Mundials (2007, 2008, 2010, 2011, 2013, 2014 i 2015) i dos dels últims quatre Mundials disputats (2009 i 2015). El 2011, a més, van ser subcampions del món. Des del 2004, quan van caure en la final olímpica d’Atenes contra Hongria, han sumat almenys un títol cada any.

La base de l’Atlètic Barceloneta

Dels 13 convocats per Gabi Hernández, 8 es coneixen a la perfecció, ja que comparteixen equip, l’Atlètic Barceloneta, que aporta el gran gruix de jugadors. El CN Terrassa n’aporta dos, i tres equips estrangers -el Brescia, el Primorje i l’Olympiacos- un cadascun. “Ens coneixem de fa temps, arribem com un grup consolidat que juga junt des de fa molts anys”, exposa Minguell, un dels referents de l’equip dominador a la lliga espanyola, el Barceloneta -han aconseguit onze lligues seguides.

La base aporta automatismes, però els que juguen fora també enriqueixen el grup i aporten matisos que el converteixen en un equip més complet. “La nostra identitat passa per jugar amb una defensa intensa i generosa”, explica Hernández sobre els conceptes que vol del seu conjunt. “Hem d’aprofitar la solidesa defensiva que tenim, perquè la nostra base és el contraatac i la rapidesa”, se suma Minguell. Ho completa Español: “Es nota molt quan aprofitem la rapidesa, quan no la tenim patim”. “Si cal que matem algú, el matem, però això no acaba fins que hàgim guanyat”, deia Miki Oca quan recordava la final d’Atlanta. Emular aquell equip, repte i somni de l’actual.