Al Pireu comença l’odissea dels refugiats per territori europeu
Amnistia insta la UE a “assegurar la ruta” abans de centrar-se en la contenció
AtenesLa pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Així la defineixen cada dia més líders europeus. Grècia, Macedònia, Sèrbia i Hongria són només països de pas enmig d’un camí perfectament delimitat, que té com a destí el centre i el nord d’Europa. Es tracta d’una ruta flexible. Si les autoritats hongareses construeixen un mur, s’obrirà una via per Croàcia. El flux de desenes de milers de persones que fugen de països en conflicte com Síria, l’Iraq i l’Afganistan no té aturador.
A la plaça d’Omonia, al cor d’Atenes, els refugiats hi arriben en massa des del port del Pireu. L’ Eleftheros Venizelos, un vaixell propietat del govern grec, viatja cada dia des de les illes del mar Egeu fins a la capital grega. Transporta en cada viatge unes 2.500 persones que fan, probablement, l’únic trajecte gratuït del seu periple cap a un futur millor. Se’ls reconeix a l’acte: caminen en grups d’entre cinc i vint persones, amb cares cansades i les seves pròpies vides com a únic equipatge. Un té la certesa que no són turistes.
La rutina a la capital
A primera hora del matí, dos matrimonis sirians amb sis fills d’entre un i deu anys creuen la plaça. Els petits mengen gelat sota un sol abrasador. Porten roba esportiva i de marca, gorra, ulleres de sol i consulten el mòbil de pantalla tàctil. Entren a una botiga a comprar samarretes noves, a deu euros cadascuna. A Síria, l’home i pare de família era professor d’institut i en menys d’una setmana espera haver arribat a Alemanya. Berlín ha decidit fa poc suprimir el seu protocol habitual i deixar de retornar els que van demanar asil al país per on van entrar a la Unió Europea.
Una mica més enllà, tres adults i dos nens compren una targeta de telefonia mòbil. Els l’ofereix un venedor ambulant que mostra un cartell de cartró escrit en àrab. Paguen amb un feix de bitllets. A l’entrada d’una galeria, amb cara d’esgotades, seuen una dona de 60 anys i dues de 30. No parlen anglès. “No diners, no feina, no homes”, diu a l’ARA amb un anglès macarrònic un altre refugiat que ha decidit quedar-se a Grècia i que intenta ajudar-les.
Al seu voltant, uns quants nens petits amb les mans brutes comparteixen una rosquilla de sèsam de menys d’un euro. Asseguts a terra, un grup d’homes juguen a cartes. Passa una dona grega i li llancen una floreta. Dos més s’acosten a mirar el mapa del barri que hi ha a la sortida del metro. Al cap d’unes hores cap d’ells serà a la plaça. L’autobús ja haurà sortit cap a la frontera amb Macedònia i els reemplaçarà una nova onada de refugiats.
En Khaled acaba d’arribar. Té 24 anys i va fugir d’Alep, on estudiava química, ja fa quatre mesos. “És una barreja molt dolenta, el règim d’Al-Assad, l’Estat Islàmic, Al-Qaida... Si ets un civil corres perill”, diu fent un gest amb el dit gros com si li tallessin el coll. Envoltat de companys, s’expressa en un anglès intercalat de paraules turques, l’idioma que ha après després de sortir de Síria. Els últims mesos la llengua li ha servit per treballar en un bar d’una ciutat de la costa turca mentre esperava que arribés el seu germà de nou anys. Un cop junts, i amb uns quants amics més, van pagar 1.200 euros per cap per pujar a una pastera que els duria fins a Lesbos, l’illa grega que només al mes d’agost ha rebut 33.000 refugiats, segons Amnistia Internacional. “Era una embarcació molt petita, i hi anàvem 50 persones. Un va caure al mar i va morir, però això passa cada dia. A dins de l’aigua és hivern”, diu mentre els altres joves que van amb ell assenteixen amb el cap. En Khaled no té clar el seu destí final, però sí que sap que serà més enllà d’Hongria, i que ha de servir per enviar diners a la família que continua a Síria. “ Inch’Allah ”, repeteix, en una expressió àrab que vol dir si Déu ho vol. La vida d’en Khaled, per ara, consisteix a sobreviure les pròximes 24 hores. Els últims deu dies els ha passat a l’illa grega, vivint a la intempèrie, sense menjar ni converses agradables, i passant fred a les nits, però hi treu importància alçant les celles i les espatlles.
Raons per a l’optimisme
L’ONG Amnistia Internacional va denunciar aquesta mateixa setmana les “terribles condicions” que suporten els refugiats i immigrants que arriben a Lesbos. Una de les investigadores que va participar en la missió, Kondylia Gogou, argumenta a l’ARA que la situació només se sosté gràcies a la col·laboració conjunta d’activistes, illencs i turistes. “Aquesta crisi no era esperable, però els governs haurien de fer les coses molt millor, i assegurar les rutes, posar el focus en les polítiques, i no fer-ho en la contenció”, sentencia Gogou, i afegeix que ningú està mai preparat per passar per tot això. Però l’actitud de la gent és el que permet mantenir l’esperança: “Aquest matí una veïna del barri ha entrat amb una família de sirians al supermercat. Els demanava què necessitaven pel viatge i els ha comprat provisions. Encara podem trobar raons per a l’optimisme”.
