Arribar a Europa, la primera etapa d’un llarg viatge

Lampedusa“Ara que sóc a Itàlia, vull buscar un club de futbol i demostrar el meu talent”. “Sóc enginyer mecànic i vull trobar una feina que es correspongui a la meva formació”. “El que m’agradaria és treballar en un restaurant”. “Tinc el títol d’electricista i m’agradaria guanyar diners amb aquesta professió”. Aquests són alguns dels propòsits, objectius o somnis que tenen els immigrants arribats a Lampedusa després de travessar el Mediterrani. D’altres, sobretot els menors, l’única cosa que desitgen és tenir l’oportunitat d’estudiar, arribar a trobar algun tipus de feina que els permeti enviar diners a casa o, simplement, sobreviure. I tots ho expliquen amb els ulls il·luminats. Malgrat que han deixat tota una vida enrere, ara se centren a tornar a començar. La realitat, però, és que aconseguir-ho no sempre és tan fàcil com pensen.

“Estan tranquils perquè si han arribat fins aquí vol dir que estan vius. I perquè creuen que són lliures. Però el que no saben és que després es troben amb moltes dificultats per tenir papers i trobar feina”, explica Marta Bernardini, de l’organització Mediterranean Hope, amb seu a l’illa italiana. El Joe, de Ghana, va començar a intuir aquesta realitat a mesura que la seva estada a Lampedusa s’allargava més d’una setmana. Tot i que al centre d’acollida només hi poden estar un màxim d’entre 48 i 72 hores, molts immigrants s’hi estan més temps del compte a causa de la saturació de la majoria d’instal·lacions italianes. “Avui no és un bon dia. Ja hauria d’haver marxat d’aquí. Què hi faig jo en aquesta illa?”, es pregunta el Joe. “Molts nens em pregunten per què encara no han marxat. «Jo vull marxar», em diuen. És molt estressant per a ells”, afegeix la Valeria Gerace, una de les membres de Save the Children al centre d’acollida.

Quan finalment arribi el seu torn i siguin transferits a un altre centre -a Sicília, a Nàpols, a Roma, a Milà...- els agafaran les empremtes digitals i començarà el seu procés particular per demanar el dret a asil. “Els nens, pel fet de ser menors, sempre seran acceptats i es podran quedar a Itàlia”, explica Gerace. ¿I els que ja tinguin els 18 anys? “Els que compleixin els requisits per obtenir el dret a asil es podran quedar. Però si han vingut per motius econòmics i la comissió territorial corresponent els denega la sol·licitud, seran retornats al seu país”, detalla la Valeria. Les ONG recorden que la majoria d’immigrants que en els últims cinc anys han arribat a les costes europees -fugint de la inestabilitat i violència a l’Àfrica i el Pròxim Orient- haurien de tenir garantida la condició de refugiats, com estableix la Convenció de Ginebra.

L’opció del corredor humanitari

Apunta Marta Bernardini que les dificultats i la llarga durada del procés per aconseguir regularitzar la situació porta molts immigrants a fugir a altres països europeus per mirar de trobar feina com més aviat millor. I tot i que els demandants d’asil han de presentar la petició al primer país de la Unió Europea on posin els peus, escapar-se és el mateix que fan els que tenen clar que la seva vida és en un altre país, ja sigui perquè hi tenen algun familiar, perquè en coneixen l’idioma o perquè estan convençuts que hi trobaran feina. Ara bé, si les autoritats detecten que les seves empremtes estan registrades a Itàlia, hi hauran de tornar.

Per evitar situacions com aquesta, des de Mediterranean Hope reclamen una solució “global”: “Cal traçar corredors humanitaris perquè els immigrants puguin obtenir els permisos a les pròpies ambaixades i viatjar de manera legal a altres països. A Itàlia, però també a la resta d’Europa i els Estats Units. A tot el món”, proposen. Això, de retruc, serviria per minimitzar els perillosos viatges amb pastera pel Mediterrani i combatre el negoci dels traficants.

De fet, aquesta organització -que pertany a la federació d’esglésies evangèliques d’Itàlia-, juntament amb la Comunitat de Sant’Egidio, ha impulsat recentment un projecte de corredor humanitari entre el Marroc i Itàlia. Els respectius governs van acceptar la setmana passada la proposta, que podria arrencar de manera imminent. La idea és, precisament, que els demandants d’asil marroquins ho puguin fer ja al seu país i viatjar a Itàlia en avió un cop se’ls hagi aprovat la sol·licitud. “L’elecció del Marroc respon a la voluntat d’estudiar la viabilitat d’aquest instrument en un país amb estabilitat política”, diuen els responsables de Mediterranean Hope. En cas de funcionar, la iniciativa es podria estendre a altres països.

La solució, al país d’origen

Tant el govern municipal de Lampedusa com les ONG que treballen sobre el terreny consideren que les polítiques europees aplicades fins ara per aturar el drama al Mediterrani són del tot insuficients, i reclamen actuar als països d’origen dels immigrants que es juguen la vida al mar. “Ja n’hi ha prou de parlar de Mare Nostrum, de Tritó... Això només són solucions temporals. No és suficient salvar-los la vida al mar. Cal evitar que marxin de la manera que ho fan”, insisteix Bernardini.

I pel que fa a l’augment del pressupost de l’operació Tritóde Frontex -els líders europeus s’han compromès a triplicar-ne els fons-, les organitzacions deixen clar que no servirà per evitar més morts si no s’amplia també la zona d’acció de l’operatiu. “Tenir vaixells al Mediterrani només importa si són al lloc adequat”, va denunciar dijous la directora en funcions de l’Oficina d’Amnistia Internacional a Europa, Iverna McGowan.