Crisi al carrer
Ales manifestacions italianes triomfa, aquests dies, un globus amb la cara de Matteo Renzi amb un llarg nas de Pinotxo. Sindicats, patronal i la vella guàrdia del Partit Democràtic han carregat contra el primer ministre i la seva reforma laboral. Divendres passat una vaga general va paralitzar el transport públic, els serveis mèdics, les escoles i administracions públiques des de Palerm fins a Torí. Hi va haver manifestacions multitudinàries en més de cinquanta ciutats i topades violentes amb la policia a Roma. Dilluns van ser els sindicats belgues els que van paralitzar la capital comunitària. Des de fa setmanes estan en peu de guerra contra el nou govern de liberals i conservadors, i hi ha protestes setmanals contra el pla d’austeritat de l’executiu federal, que pretén retallar 11.000 milions d’euros en despesa pública en cinc anys.
Com si la història es repetís, una nova crisi política a Grècia va tornar a fer caure la borsa. La premsa més euroescèptica treia, altre cop, l’amenaça d’una sortida grega de l’euro i Andonis Samaràs -que des de fa setmanes pressiona Brussel·les perquè la troica no li espatlli la reelecció- ressuscitava el seu habitual o jo, o el caos de Syriza (favorita a totes les enquestes). Com si no haguessin après res, el nou president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker -com el seu antecessor-, va sortir a dir que preferia “una cara coneguda” al govern que no pas “forces extremistes”. El líder de Syriza, Alexis Tsipras, els acusava de conspiració.
La crisi no ha acabat, encara que Mariano Rajoy ho pronostiqui, com aquella Espanya que es declarava immune al tsunami financer que l’any 2008 ja havia arribat a les costes europees. El discurs oficial no transforma la realitat. Ni l’espanyola, ni l’europea.
“Em fa riure quan sento que Espanya (un país que té el doble d’atur que nosaltres) ha de ser el nostre model”, deia Matteo Renzi davant la cambra italiana al setembre. El primer ministre manté un pols amb el carrer i un altre amb Brussel·les per aconseguir més flexibilitat. Itàlia té una esquerda generacional molt profunda. La mitjana d’atur és del 12,6%, però entre els joves supera el 43% i les diferències salarials entre els treballadors de més de 50 anys i els més joves és enorme (en favor dels més grans).
Però malgrat les protestes de centenars de milers d’europeus contra moltes de les reformes econòmiques i laborals encara pendents, l’eurozona té pressa per donar la crisi per superada. De la mateixa manera que, de cop i volta, la paraula austeritat va desaparèixer fa uns mesos dels discursos oficials de Brussel·les, sense que això comportés cap canvi de polítiques econòmiques. No es pot tancar la crisi en fals sense adreçar els costos socials que han deixat en unes economies deprimides, i sobretot el gran tabú del deute i les desigualtats. La Unió Europea com a territori de la convergència entre països ha desaparegut, deia la setmana passada un informe publicat per un consell assessor del primer ministre francès, Manuel Valls. “El procés de reajustament ha quedat interromput”, diuen els experts. Les diferències s’han fet més grans i els països del sud i la perifèria corren el risc de patir una regressió. La crisi ha canviat, igual que Europa després d’aquests cinc anys, però encara no ha acabat. Potser han tret la crisi dels discursos, però no del carrer.
