Fidel Castro, el gran absent en l’escenificació del canvi de rumb
El silenci del revolucionari reflecteix que la seva figura ja és història
L’havanaEls universitaris d’una Cuba encara en estat de xoc feien karaoke dijous a la tarda al costat d’un tanc que és un memorial de la Revolució. Jugaven al dòmino sota l’ombra de la facultat de la Universitat de l’Havana on Fidel Castro es va forjar com a líder. Quan se’ls pregunta sobre el canvi històric que acaben de viure les relacions entre els EUA i Cuba, el primer que els ve al cap és l’impacte que tindrà per als cubans, després parlen del que va dir Obama i finalment esmenten l’audàcia de Raúl Castro. Però ni una paraula de Fidel Castro.
En un moment descrit per molts com a equivalent a la caiguda del Mur de Berlín, l’absència de Fidel Castro -no ha dit res sobre el desgel i no ha aparegut en públic des de fa mesos- va de boca en boca. Per molts cubans, aquesta absència confirma que Fidel, potser volgudament, és cada cop més en el passat, en la història, en un moment en què la seva estratègia d’enemistat amb els EUA s’està fonent.
“És un trencament amb el passat, i una transició -diu Jorge Luis Rivero González, de 26 anys, estudiant de tecnologies de la informació-. Ara tenim l’esperança que s’obri un nou camí. No sabem què vindrà, però millor que sigui bo”.
Fidel segueix sent una figura imponent en la consciència cubana, un líder tan venerable i protegit que molts eviten parlar d’ell en públic. A l’Havana, i a Washington, n’hi ha ben pocs que creguin que la distensió de les relacions amb els EUA s’hagi fet sense la seva aprovació.
Alguns dels seguidors més fidels de l’exlíder han descrit el gest que ha fet Obama amb un Castro al poder com un triomf definitiu de Fidel, el vell guerriller. Per alguns, en la posada en escena de l’anunci del canvi històric que va fer Raúl Castro hi havia detalls -com ara el fet que el líder actual vestís l’uniforme militar- que representaven la unió amb el “company Fidel” i la seva promesa -fa anys- d’aconseguir el retorn dels cubans empresonats als EUA per espionatge.
Segons aquesta anàlisi, tot plegat era un senyal que en les gran qüestions geopolítiques els germans Castro continuen en plena sintonia. “Raúl i Fidel no són la nit i el dia en qüestions com aquesta -diu Julia Sweig, del Council on Foreign Relations-. Sempre han sigut carn i ungla en política exterior”.
Lluny de la Revolució
I no obstant això, la nova Cuba que Raúl està modernitzant és molt lluny de la Revolució de quan Fidel era jove. La Cuba d’avui sembla menys preocupada pels ideals que pels dòlars. És un viver d’empreses privades i desigualtats creixents, on la propietat pot ser comprada i venuda, com passa amb els cotxes i els bistecs. És un país orgullós, cansat de lluitar, on els pobres poden veure que els rics creixen al ritme dels objectius que Raúl es va fixar: el creixement econòmic i l’estabilitat.
“Raúl és un pragmàtic; no és un idealista descerebrat -diu Brian Latell, un exanalista de la CIA que ha escrit llibres sobre els Castro-. Fidel ha sigut sempre el llast del canvi i la reforma”. Potser la diferència és que ara que l’economia cubana penja d’un fil aquell llast sembla que deixa de ser-ho, amb un Fidel cada cop més lluny de l’escena.
Joves cubans com Honey Hernan, de 14 anys, que caminava dijous davant del Museu de la Revolució, amb prou feines recorden el temps en què Fidel era omnipresent. “No surt mai a la televisió -diu-. Només hi surt Raúl”. Alguns cubans més grans, com Próspero Gamboa, de 68 anys, apuntaven que l’acord amb els EUA té les arrels en les reformes econòmiques que Raúl va començar el 2006. “Fa temps que es cou -diu Gamboa-. És un canvi progressiu”.
