27/02/2015

Ingressos, negocis i transparència

2 min
Panoràmica del barri Schuman de Brussel·les, 
 Que acull les institucions europees.

Des del 19 de novembre fins avui gairebé un miler d’empreses s’han apuntat al registre de lobis de la Unió Europea. El motiu d’aquesta sobtada conversió a la transparència va ser l’anunci de la nova Comissió Europea que, a partir d’ara, els alts càrrecs de l’executiu comunitari només s’entrevistaran amb representants de companyies, consultories, bancs, organitzacions internacionals i altres grups de pressió que figurin en aquest registre. Ja hi ha 7.800 noms inscrits en una llista que és voluntària i que no implica -com s’ha demostrat- que totes les dades que s’hi declaren siguin certes, ni evita el conflicte d’interessos. Goldman Sachs, per exemple, va declarar que havia gastat només 50.000 euros durant el 2013 en feines de lobi a les institucions europees, tot i que durant el mateix any va pagar molts més diners a altres firmes de Brussel·les perquè fessin pressió en nom seu, com ha denunciat la campanya Alter-EU.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

L’ombra del lobisme és permanent en una ciutat on es calcula que es belluguen unes 30.000 persones relacionades amb grups de pressió que busquen influir sobre la legislació comunitària -segons càlculs d’un observatori de Brussel·les que controla aquests grups.

El setembre passat un informe del Defensor del Poble Europeu denunciava la “mala administració sistemàtica de la Comissió per gestionar el fenomen de les portes giratòries”. Des d’aleshores les coses no han canviat gaire. Més d’un comissari i director general de l’antic executiu seuen avui al consell d’administració de consultories privades dels mateixos sectors en què ells legislaven fa només mig any. El britànic lord Jonathan Hill, un vell conegut lobista de la City de Londres, és avui el comissari responsable de Serveis Financers i Mercats de Capitals. I un altre escàndol britànic de venda d’influències ha tornat a esquitxar Brussel·les aquesta setmana.

Càmera indiscreta

La premsa anglosaxona l’ha batejat com el cash for acces (diners a canvi d’accés). Una televisió va filmar dos exministres d’Exteriors, el laborista Jack Straw i el conservador Malcolm Rifkind, oferint els seus serveis a una companyia xinesa fictícia a canvi de milers de lliures. En la filmació, Straw assegura als periodistes que feien de falsos executius que va aconseguir canviar la legislació europea a favor dels interessos d’una firma anglesa del sector del sucre, que des del 2011 li paga un sobresou d’unes 60.000 lliures a l’any pels seus serveis. Una quantitat que suma als seus ingressos com a diputat a Westminster. “Vaig anar a Brussel·les a veure un important director general i el seu equip... i les regulacions sobre el sucre es van canviar”, es vantava Straw a les imatges emeses per Channel 4. Portaveus comunitaris haurien confirmat que Straw es va reunir amb funcionaris de la Comissió, però no amb el director general, i van explicar que el canvi de legislació el van decidir tots els estats membres. Les tres institucions de Brussel·les -Comissió, Parlament i Consell de Ministres- també tenen la seva pròpia batalla interna sobre com ha de ser i a qui ha d’afectar aquest registre de lobis. Les tres institucions alimenten aquest entramat que s’ha convertit en destí laboral de molts diplomàtics, alts funcionaris i antics comissaris o eurodiputats, que no han dubtat a agafar la porta giratòria cap al món de la compra d’influències.

stats