L’austeritat catapulta Syriza del carrer al poder

Enviada especial a AtenesLa seu de Syriza bull aquests dies amb gent que entra i surt carregada de banderes, delegacions de grups d’esquerra de tot Europa i càmeres de televisió d’arreu del món. A l’edifici de set plantes del centre d’Atenes s’hi respira un ambient d’eufòria, a pocs dies de les eleccions de demà. La pregunta ja no és si la coalició de l’esquerra alternativa guanyarà, sinó si obtindrà la majoria absoluta. A l’entrada encara queden algunes piles de cartells amb els lemes “L’esperança està arribant” i “Europa està canviant”. Als despatxos, un ambient carregat de fum i activistes teclejant frenèticament a l’ordinador, amb gots de cafè i restes d’àpats que han quedat a mitges enmig de la voràgine.

Dimitris Plionis és un gat vell. Té 60 anys i havia militat al Partit Comunista fins al 1989, quan la direcció de la vella guàrdia prosoviètica va pactar amb la dreta per barrar el pas al Pasok. En ple impacte dels programes d’austeritat i amb les protestes massives a la plaça Sintagma va decidir unir-se a Syriza: “Vaig creure que m’havia d’organitzar per lluitar contra la troica i pensava que Syriza podria créixer fins a tenir l’oportunitat de canviar el país”.

Un repte important: fer història

Mentre organitza els equips d’interventors al seu districte, reconeix que les coses no seran fàcils. “La classe dirigent vol que Syriza estigui al govern 3 o 4 mesos i caigui per recuperar el poder erigint-se en salvadors. Hem d’evitar-ho, i tampoc volem ser absorbits pel sistema. Tenim un gran repte i serà molt difícil. És un moment històric per a Grècia i per a la seva gent”, confessa emocionat. El vell militant comunista també sent el pes de la responsabilitat: “Aquest triomf no arriba com ens hauria agradat, amb una gran mobilització al carrer, i sabem que molta gent ens votarà només per treure’s de sobre uns governants corruptes que els han fet la vida impossible. Ens miraran amb lupa, i ens els hem de guanyar”.

Syriza és l’acrònim de la Coalició de l’Esquerra Radical i es va constituir formalment el 2004, com un front d’onze partits d’esquerra, amb els eurocomunistes de Synapsismos com a principal força. Es van agrupar amb formacions més petites: trotskistes, maoistes, socialdemòcrates i verds. La coalició es mantenia fregant el 3% a les eleccions i tenia un paper actiu als sindicats i al moviment estudiantil, del qual prové el seu líder, Alexis Tsipras.

La formació ha viscut un ascens meteòric erigint-se com a baluard de les polítiques antiausteritat i participant en les mobilitzacions massives que va viure el país entre el 2011 i el 2012. Ha ofert una alternativa als joves, que no tenen perspectives en un país on un de cada dos menors de 25 anys està a l’atur. També a les classes mitjanes, que han vist caure les seves condicions de vida com mai, i a bona part dels tres milions de grecs que avui estan al llindar de la pobresa.

No va ser fins a l’any passat que Syriza va celebrar un congrés per agrupar totes les organitzacions en una sola formació, entre altres coses per beneficiar-se del bonus de 50 diputats que la Constitució grega atorga al partit guanyador. Al congrés es van materialitzar les dues ànimes de l’organització: la majoria, de signe europeista i partidària de continuar dins la UE i l’euro alleugerint el pes del deute, i una ala esquerra que va obtenir el 30% dels vots defensant la cancel·lació del deute, la nacionalització de la banca i la ruptura amb la UE.

Respectar els objectius, sí

En els últims mesos la direcció ha moderat el seu discurs. Ahir mateix Tsipras defensava que el seu govern reconeixerà els objectius fiscals dels tractats europeus, però no els acords amb la troica que vinculen el finançament a les retallades. “Els objectius fiscals s’han de respectar, però no les mesures per aconseguir-los”, deia el líder de Syriza.

Euklid Tsakalotos, economista format a Oxford i ministre d’Economia de Syriza a l’ombra, rebutja les crítiques que acusen Syriza de voler un trencament radical. “Tot el que sona radical ara era natural en l’època daurada del capitalisme als anys 50 o 60. No som radicals en el programa econòmic, el que realment ens fa diferents és la defensa d’una democràcia participativa. I és això el que desafia un sistema que ja no representa els interessos de la gent del carrer”. La pregunta que es plantejarà dilluns és com respon la troica al primer outsider que arriba al govern dins del club de l’euro.