Armenis conversos per salvar la pell

IstanbulPart dels membres de la família Çelik, malgrat que llueixen l’estret i característic nas armeni, es declaren “turcs i musulmans”. És la conseqüència de la suposada conversió a l’islam que els seus besavis, fa tot just un segle, van haver de fer per no acabar com vora el milió d’armenis massacrats sota l’Imperi Otomà. Els fills dels armenis ocults, que aleshores van arribar a ser entre 100.000 i 200.000, conserven històries com la que Eylem Çelik, una noia de 24 anys, relata a l’ARA.

“La meva besàvia es deia Guver i va néixer l’any 1900. Amb quinze anys, els seus pares van haver de fugir de Kesirik, un poblet proper a la ciutat de Sivas, per evitar la persecució dels grups paramilitars. Abans de marxar, per por que els matessin per robar-los si els descobrien, van emparedar tota la seva fortuna darrere una pedra del mur de la casa”. La família de la Guver es va amagar en un barri de Sivas de majoria musulmana.

Amagats a Sivas, l’any 1915, la Guver va conèixer el Hassan, el seu futur marit. L’home acabava de sortir de la presó. “El Hassan era fill d’armenis conversos i s’havia enamorat abans d’una jove armènia”, explica l’Eylem. “Com que els pares de la noia no acceptaven aquella relació amb un enemic, el Hassan la va segrestar per casar-s’hi. Superada per les circumstàncies, ella es va acabar suïcidant dalt d’un turó”.

L’inici de la relació de la Guver i el Hassan va coincidir amb l’inici del que en armeni es coneix com a Medz Yeghern, la “gran calamitat”. Avui fa un segle es van arrestar a Constantinoble, sota el govern colpista del Comitè d’Unió i Progrés (CUP), uns 250 intel·lectuals armenis. En van executar la meitat. El 27 de maig del 1915 el triumvirat de paixàs, format pels ministres Enver, Talaat i Cemal, va signar la llei de deportacions, que portaria el desastre.

Forces al servei del CUP, com paramilitars de l’Organització Especial i unitats tribals kurdes, van aplicar un pla per conduir els armenis de les sis províncies on eren predominants -al centre i l’est d’Anatòlia- als deserts de les actuals Síria i l’Iraq. Les deportacions es van fer en caravanes a peu, sense aigua ni menjar. Quan no es morien de fam o de malalties, eren víctimes de les execucions dirigides per poders locals, segons narren els testimonis.

Aquell agònic procés el va viure la Guver tota sola. “Casada amb el Hassan, es va canviar el nom pel de Güllü, que sonava més islàmic -explica l’Eylem-. Van anar a viure a Güneli, un poblet als afores de Sivas”. En aquesta vida clandestina, el 1930, va néixer la Sultan, l’àvia paterna de l’Eylem. “La Güllü va adoctrinar la Sultan perquè no digués mai a ningú que era armènia. Si l’hi preguntaven, havia de dir que era turca i musulmana”.

Seguint aquest consell, la Sultan es va casar amb el Mehmet Alí, kurd musulmà alevita -minoria xiïta-, que vivia a Verencik, prop de Sivas, on també vivien armenis. “Un dia, jugant amb un amic armeni, un familiar del meu avi va morir d’un cop al cap. Es va desencadenar una disputa veïnal que va acabar amb la família de l’avi marxant de Verencik. Al cap de poc van tornar i, en venjança, van matar el pare del nen armeni”.

22 països reconeixen el genocidi

Quan el papa Francesc es va referir a “l’anomenat genocidi” fa dues setmanes, es va obrir una crisi diplomàtica entre Ankara i el Vaticà. Poc després, una moció del Parlament Europeu que instava Turquia a reconèixer-lo també va motivar la condemna turca. El govern turc, que ha donat el seu condol pel que qualifica de “massacre”, redueix la xifra de morts a 300.000 armenis i 300.000 musulmans.

Per a Turquia, la “tragèdia” s’emmarca en els traumàtics anys de la Guerra Mundial i les seves conseqüències. Després de les massacres de musulmans a mans cristianes en perdre els Balcans, el CUP veia els armenis -alguns organitzats en els partits Huntxacs i Daxnacs, pro-russos i armats- com a potencials quintacolumnistes. Historiadors com Guenter Lewy asseguren que no es pot parlar pròpiament de genocidi perquè “no hi havia premeditació de l’estat”.

Qui nega el genocidi atribueix les morts a errors en el procés de deportacions, crims comesos per líders locals i enfrontaments entre comunitats. En canvi, l’historiador Taner Akçam i la diàspora defensen que “es pot demostrar una política genocida contra els armenis” basant-se en la documentació existent. És la posició també d’Armènia, que no manté relacions diplomàtiques amb Turquia.

Tot i que nombrosos intel·lectuals turcs creuen que reconèixer el genocidi ajudaria a suturar ferides i mirar cap al futur, la majoria de la societat de Turquia deixa de banda el debat i aposta per la reconciliació amb els armenis. Una solució que permeti que els Çelik puguin parlar sense complexos del seu passat. “La meva àvia sempre assegurava que estava orgullosa de ser alevita -recorda la Dèria-. Però, en secret, pintava els seus ous de Pasqua”.