EUROPA
Internacional 19/10/2015

Varufakis baixa de la moto i comparteix àpat al Velódromo

Apunts (discrets) d’un diàleg amb amargor, humor i esperança

i
Antoni Basssas
3 min
Varufakis baixa de la moto i Comparteix àpat al Velódromo

BarcelonaEn un dinar amb Iannis Varufakis, el més esmolat que hi acostuma a haver sobre la taula no són els ganivets de la carn sinó les seves frases sobre Brussel·les: “Una vegada, Tsipras em va trucar per demanar-me que fos eurodiputat. Li vaig acabar dient que no. La gent que m’importa es mira els eurodiputats com algú que ha aconseguit arribar a final de mes folgadament i que cobra tres vegades més que al seu país, sense que importi gaire el que voten o deixen de votar”. A la seva dreta l’escolta Ernest Maragall, eurodiputat, que somriu amb pacient i comprensiu desacord. Uns minuts abans, Maragall ha enviat un tuit amb foto en què explica que Varufakis està dinant, entre d’altres, amb Beth Galí, Simona Levi, Mònica Terribas, Enric Marín, Gemma Calvet, Pol Morillas i Inma Ranera. De fet, som més de vint, inclosos exdiputats i exdiputades, diputats i diputades electes, bloguers, líders socials i allò que en direm creadors d’opinió.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

A l’hora de les presentacions, Varufakis mira directament als ulls mentre encaixa la mà amb un somriure, repeteix el nom de qui acaben de presentar-li i té una frase personalitzada per a cadascú. Vesteix foscament i d’esport, ben bé com un conseller del primer tripartit. El conviden a asseure’s al cap de taula i ja no la deixarà, perquè l’exministre grec de Finances és líder fins i tot quan insisteix que ell també vol pagar el seu dinar.

Li fa mal Europa

Hi ha més amargor que ressentiment en el seu posat. A Varufakis li fa mal Europa i la Unió Europea, sobretot perquè no veu opció de marxa enrere ni tan sols per sortir de l’euro, perquè darrere l’euro, ara mateix, “només hi ha un precipici”. Les Moleskines treuen fum. A Varufakis li couen encara aquelles interminables negociacions amb Wolfgang Schäuble, aquella sacralització de la llei per davant de la política (els sona d’alguna cosa, això?), però no malparla de Merkel, i reconeix a Mario Monti que, aquell dia de juny del 2012, acabés una reunió de l’Eurogrup a les quatre de la matinada, l’hora en què, finalment, Alemanya va acceptar que els bancs italians i espanyols es poguessin recapitalitzar directament amb el fons de rescat europeu, de manera que l’estat no figurés com a garant dels préstecs, amb l’impacte que això hauria suposat per a uns pressupostos retallats i per a unes primes de risc disparades.

No se n’ha anat de la política, i aspira a influir confluint amb notables afins de tot Europa, somiant en un manifest al peu del qual hi hauria firmes que ell mateix s’encarregaria de recollir porta per porta, un manifest per a l’esperança, per reclamar democràcia a Europa. Democràcia entesa com la va distingir Aristòtil (grec, what else? ): “L’oligarquia està orientada a l’interès dels rics; la democràcia, a l’interès dels pobres”. El que no diu Varufakis és que la cita acaba amb: “Però cap d’elles presta atenció al que convé a la comunitat” (Aristòtil, Política, 1279a-1279b). Més etimologia: política ve de polis (ciutat). Per això el gran enemic de la democràcia són les urbanitzacions al voltant de les ciutats, els suburbis desvinculats on la gent no viu en un carrer sinó en un canal de tele.

Crisis i iPhones

L’Andreu Barnils, que quan riu nerviosament i entremaliadament és clavat al seu pare, l’encerta quan al final li fa notar que en vora tres hores de preguntes i respostes no ha pronunciat ni una sola vegada la paraula capitalisme. Aquí, Varufakis ja remata de xilena: “El capitalisme crea crisis igual que produeix iPhones. El capitalisme pot ser estabilitzat o transformat però no canviat”. Pel carrer Muntaner no paren de demanar-li selfies.

stats