La impossible estabilitat de Tsipras
“En temps de crisi no hi pot haver puresa ideològica”, va dir Alexis Tsipras en el seu discurs televisat als grecs després de firmar un tercer pla de rescat que acabaria trencant el seu partit. El Tsipras pragmàtic sobre el Tsipras ideòleg del canvi. Un primer ministre camaleònic i imprevisible, segons els seus oponents i alguns dels seus col·laboradors, que des de la seva arribada al poder busca desesperadament autoritat política i mandats clars per aplicar allò de què va renegar durant tots els seus anys d’oposició: unes receptes econòmiques que tenen molt d’ideològiques. Les enquestes electorals diuen avui que el seu avantatge sobre la conservadora Nova Democràcia és mínim, de cara als comicis del 20 de setembre. Tot i així, Tsipras demana “mirar endavant” -com diu l’eslògan de la seva campanya-. Darrere ja sap què hi ha: tots els que en els últims mesos li han jugat, en un moment o altre, en contra. La negociació del polèmic tercer rescat grec deixa una llista ben llarga: el ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble; el Fons Monetari Internacional (FMI) -reticent a participar una vegada més en un pla que algunes veus internes critiquen des del primer dia-; l’anomenat front del sud -amb Espanya al capdavant- pressionant perquè qualsevol acord amb Tsipras no pogués ser interpretat com una victòria de Syriza; la pressió dels partits grecs de l’oposició parlamentària, i les reticències dels seus companys de coalició.
Brussel·les ha sigut l’escenari d’alguns d’aquests moviments polítics. Per exemple, el líder de Nova Democràcia, aprofitant la cimera de caps d’estat i de govern del Partit Popular Europeu d’abans de vacances per defensar la necessitat de tenir un nou govern a Grècia. O la visita que va fer el líder del nou partit liberal To Potami al comissari d’Economia, Pierre Moscovici, per plantejar escenaris alternatius, com el govern de concentració o un canvi de coalició per a Syriza. Per no parlar del desgast que li deu haver suposat cada article, entrevista o declaració pública del seu exministre estrella, Iannis Varufakis.
Tsipras només busca estabilitat. Des del maig del 2014 i fins avui Grècia ha organitzat dues eleccions parlamentàries, un referèndum, uns comicis europeus i uns de municipals. Cada campanya és una nova tensió política i un fre en les reformes de l’estat. El caos viscut aquest estiu per l’arribada massiva de refugiats ha sigut “una crisi dins de la crisi” -com deia Tsipras- en un estat sense capacitat administrativa ni econòmica per fer-hi front.
El primer ministre sap que els primers efectes de la duresa del tercer rescat es començaran a notar a partir de l’octubre i si ha de governar aquest nou període li cal recuperar confiança i aliats. Com el 13 de juliol, quan després d’una nit de negociacions i un cap de setmana en què es va arribar a veure fora de l’eurozona, Tsipras ha sentit que no tenia cap més alternativa. Només ha d’aconseguir que la seva imatge d’únic líder capaç de canviar les coses no es descompongui com el seu partit. La credibilitat de Tsipras està malmesa i una victòria per la mínima, a més, l’obligaria a buscar una nova coalició probablement entre les forces que ha rebutjat fins ara. Al cansament de la població per aquests sis anys continuats de retallades s’hi suma el cansament de la política. A Grècia es respira “resignació, humiliació i certa dosi de fatalisme”, em comentaven aquest estiu des de Creta. Al davant hi ha una nova tardor de descontentament.
