16/04/2015

‘Els mals immigrants’

3 min

“Els francesos no són tots blancs”, titulava una portada de Libération aquesta setmana. Un estudi de la Comissió Nacional de Drets Humans, que des de fa anys analitza l’estat d’opinió del país sobre la immigració, retratava una França cada cop més tolerant amb el racisme, una societat crispada per qüestions identitàries i on set de cada deu persones creuen que hi ha massa immigrants. Aquest estudi anual de referència a França arribava, a més, a una conclusió molt similar a la de l’autoritat britànica que també s’encarrega de mesurar un racisme a l’alça al Regne Unit. La intolerància és cada cop menys ètnica -o, com a mínim, es manifesta menys com una qüestió de raça-: els prejudicis es vesteixen d’intolerància cultural.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Fa poques setmanes, la comunitat musulmana de Bèlgica va començar a denunciar també a través de les xarxes socials un problema que, segons l’activista brussel·lès Beri Lleshi, enlloc és tan gran com al país de Tintín i de les institucions europees. Amb l’etiqueta en anglès #dailyracism, els belgues han explicat a Twitter i Facebook discriminacions quotidianes: apartaments de lloguer que quan el propietari sap l’origen de qui els vol llogar ja no estan disponibles, escoles guetitzades que col·loquialment els belgues anomenen “escoles fosques”, por a denunciar agressions davant la policia, discriminacions laborals i racisme en el llenguatge polític. Bart de Wever, el líder de l’independentisme flamenc i alcalde d’Anvers, la segona ciutat del país, es queixava fa uns dies que Bèlgica va deixar entrar una “una mala classe d’immigrants”. De Wever acusava els marroquins en general i els berbers en particular d’utilitzar el racisme “per justificar els seus fracassos personals i esperar que se’ls perdoni tot”. Més d’un centenar de persones es van manifestar davant l’Ajuntament d’Anvers després d’aquestes declaracions i la protesta va acabar amb desenes de detinguts.

Després dels atemptats de París i de l’alerta terrorista a la ciutat belga de Verviers, al mes de gener, Europa està més perduda que mai sobre què vol dir avui dia ser europeu. Hi ha una part de la societat que s’aferra a una suposada identitat que vol tancada i lliure d’altres influències mentre Europa ha sigut incapaç de construir una idea de ciutadania comuna. No és d’ara. La cultura és la menys comunitaritzada de totes les polítiques europees. Els governs que han cedit a Brussel·les sobirania monetària, econòmica, de polítiques socials i mediambientals i que fins i tot es coordinen en temes de seguretat han protegit sempre el terreny de l’educació i la cultura com un vedat propi.

L’Europa miop que es va sentir amenaçada perquè algú volia posar per escrit en un Tractat que la Unió té símbols propis, un himne i una bandera, haurà d’encarar ara una altra realitat. Els símbols i valors nacionals -que volien mantenir únics- tampoc han funcionat com a elements integradors. I quan totes aquestes negacions s’han vestit d’ideologies, la UE s’ha esberlat una mica més. Mentre la política segueixi buscant culpables en comptes de responsabilitats, mentre es parli de “mals immigrants” a Bèlgica, o “d’escombrar” ciutadans que no convenen a l’alcalde de Badalona o es criminalitzi des del ministeri de l’Interior espanyol tot l’islam com a part d’una guerra política, la UE continuarà tenint un problema de racisme i la idea d’Europa i d’una ciutadania europea serà cada cop més ambigua i abstracta.

stats