El suïcidi, el gran tabú de la indústria aeronàutica

The New York TimesVist ara, en perspectiva, el correu electrònic que l’any 2009 va enviar Andreas Lubitz per sol·licitar la reincorporació a l’escola de pilots de Lufthansa després d’uns mesos de baixa per depressió projecta una ombra de dubte sobre la seva capacitat per pilotar avions. Però ningú no ho va saber interpretar. Lluny d’això, la companyia va reingressar el pilot al seu programa de formació, després de superar les proves previstes, però no va activar cap pla concret per assegurar-se que estava seguint un tractament apropiat i tampoc va considerar necessari fer-li cap prova especial.

Així va ser com el jove alemany va obtenir una plaça de copilot a Germanwings, filial de Lufthansa, sense que la companyia i el seu equip mèdic tinguessin una idea aproximada de la dramàtica tortura a la qual estava sotmesa la seva ment, un patiment que va arribar al seu màxim entre dos i tres mesos abans de l’accident. Els investigadors asseguren al New York Times que Lubitz va visitar una desena de metges en aquest temps a la recerca d’un tractament per a la seva malaltia.

Just després que l’avió de Germanwings s’estavellés als Alps i provoqués la mort de 149 persones, Lufthansa va assegurar categòricament que Lubitz estava “cent per cent” en condicions de volar, cosa que evidencia les poques coses que la companyia sabia del pilot i que representa una bufetada a la reputació d’aquesta prestigiosa companyia.

Una falta de previsió fatal

Els fets que van portar Andreas Lubitz a trobar-se sol al comandament del vol Barcelona-Düsseldorf el 24 de març exposen la falta de previsió de la companyia Lufthansa i, en general, de tota la indústria aeronàutica i els organismes oficials que la supervisen a l’hora d’afrontar les malalties mentals dels pilots. I com a mostra d’això hi ha les poques iniciatives que la indústria i els reguladors han posat en marxa per donar resposta a la manifestació més extrema d’aquestes malalties psicològiques: el suïcidi del pilot.

A la companyia Lufthansa no es va disparar cap alarma tot i la malaltia que patia Andreas Lubitz. El pilot havia passat sense problemes un examen mèdic periòdic a l’agost i no va compartir mai amb la companyia tots els informes mèdics dels especialistes que havia visitat els últims mesos, on se’l declarava no apte per treballar.

Els dies previs al vol fatal sembla que el jove pilot va traçar metòdicament el seu pla per estavellar l’avió i es va informar dels procediments de seguretat de la cabina. Quan va anar a treballar el matí del 24 de març, al seu iPad, segons fonts de la investigació, encara tenia obertes informacions sobre dues catàstrofes aèries recents al navegador d’internet. Eren la misteriosa desaparició l’any passat d’un vol de Malaysia Airlines -que encara no s’ha resolt- i el d’un vol de Mozambique Airlines del 2013 en què el capità va estavellar intencionadament la nau a Namíbia i van morir 33 persones.

“Els gestors de les aerolínies i els supervisors, des dels seus despatxos, no tenen gaire contacte directe amb els pilots”, assegura André Droog, un psicòleg que va treballar per a KLM i que ara presideix l’Associació Europea de Psicologia Aèria. “Es deixa tota la responsabilitat en els pilots individualment i es confia que són ells els que s’autocontrolen i vetllen per la seva salut”, reflexiona.

Tot i que Andreas Lubitz és l’exemple més extrem del repte que suposa detectar un pilot suïcida, el seu no és -ni de lluny- un cas aïllat. En els últims anys, diversos pilots han estavellat la seva nau -o han estat aturats just abans de fer-ho- i en molts casos els pilots suïcides havien seguit anteriorment un tractament mèdic.

“Hi ha una resistència enorme en la indústria aeronàutica, sobretot entre els pilots, a admetre el risc del suïcidi del pilot. És un com un tabú”, explica Robert Scott, expilot i consultor aeronàutic a Vancouver, que pertany a l’Associació de Salut Mental del Canadà. “No ens cap al cap que això pugui passar. És tan forassenyat que supera qualsevol pensament”, diu Scott i admet: “Però ara tenim tantes evidències que, amb molta preocupació, hem hagut d’admetre que sí, que ho hem de veure com una possibilitat”.

Detectar els pilots que estan determinats a mentir per continuar volant és molt difícil, diuen els experts. “No veig la manera de saber què li passa a una persona si no parla dels seus mals i amaga els símptomes”, assegura Reiner W. Kemmler, excap de psicologia aèria de Lufthansa. “No tenim un enregistrador psicològic de vol”, afegeix.

Un risc que se sabia

Però els metges especialitzats en aeronàutica estan al corrent d’aquests riscos. “Continua sent sorprenent la quantitat de pilots amb trastorns depressius lleus que prenen medicació i volen sense que ho sàpiga l’equip mèdic de la companyia”, van admetre en un informe del 2011 els doctors Uwe Stüben i Jürgen Kriebel, que van treballar per a Lufthansa i s’haurien encarregat d’analitzar la petició de reingrés de Lubitz a l’escola de pilots després de la baixa per depressió el 2009. Contactats pel New York Times, Stüben va declinar fer cap comentari, mentre que Kriebel va apel·lar a una clàusula de confidencialitat per no respondre a cap pregunta.