OBSERVATORI
Opinió 14/11/2015

Repartiment del treball? És clar que sí

3 min
/ARXIU

És sabut que Keynes en una ocasió afirmà que “si canvia el context i vostè no canvia d’opinió, vostè té un problema”, però cal recordar que el celebèrrim economista es referia a les crítiques dels que, dogmàticament, s’oposaren a les polítiques econòmiques keynesianes de l’època. Amb la gran crisi que esclatà l’any 2007 i que, òbviament, ha canviat radicalment el context, no hi ha hagut gaire canvi d’opinió de debò de l’establishment polític i econòmic neoconservador sobre, posem per cas, la suposada insostenibilitat de l’estat del benestar i la gestió dels mercats laborals. Si de cas, en les polítiques implementades per, teòricament, fer front a l’actual crisi, hi ha hagut molta aparença de novetat. Però, amb rigor, hom pot dir que la tensió capitalisme vs. democràcia o mercat vs. estat del benestar no és cap novetat, i que les receptes de l’austeritat imposada als no rics no són polítiques de “nova generació”, ans el contrari, foren dissenyades molt abans de l’actual crisi a l’espera d’una conjuntura favorable per poder ser aplicades i, pel que fa al factor treball, el mantra de la desregularització i la precarització de l’ocupació és tan antic i reiterat com ineficaç en termes d’integració i justícia social.

A la Fundació Gadeso ens ha semblat oportú recordar que també hi ha hagut, en un passat no gaire llunyà, i encara ara, propostes alternatives al conservadorisme neoliberal, entre les quals la reducció de la jornada laboral és una de les importants. Sobre aquest assumpte gira el número 22 de Panorama Sociolaboral Gadeso, que acabam de publicar (disponible a www.gadeso.org). Aquesta és la segona entrega d’una sèrie especial dedicada a suggerir la lectura o, si és el cas, la relectura de dos textos sobre una mateixa temàtica que presenten discrepàncies, matisos o controvèrsies. Si amb la primera de les entregues debatíem sobre “la fi del treball”, en aquesta proposam una reflexió entorn de l’obra que Ramón Jáuregui, Francisco Egea i Javier de la Puerta publicaren l’any 1998, sota el títol El tiempo que vivimos y el reparto del trabajo. La gran transformación del trabajo, la jornada laboral y el tiempo de trabajo, confrontant-ho amb el llibre 21 horas. Una semana laboral más corta para prosperar en el siglo XXI que, a Espanya, s’edità l’any 2012 en una publicació conjunta de NEF (The New Economics Foundation) i EcoPolítica. Des de les discrepàncies, els dos textos –un amb una perspectiva socialdemòcrata i del sindicalisme, l’altre des de la proposta de l’ecologia política– coincideixen en la voluntat polèmica i en una qüestió fonamental i de fons: “La redistribució del temps és el fil estratègic cap a un nou model de desenvolupament” (Alain Touraine en el pròleg del primer dels dos llibres), en què el temps individual dels éssers humans no estigui totalment subordinat al capital (La sociología y el tiempo de trabajo, Imanol Zubero, 1999).

És cert que, en aquests primers anys del segle XXI, el debat sobre una jornada laboral màxima de 35 hores o menys ha perdut força presència publica. Primer, la voràgine de la bombolla econòmica i d’ocupació seguida de l’esclat de la crisi ha fet que el centre d’atenció es desplacés primer cap a la qualitat de l’ocupació associada a un model de creixement insostenible, i després a les conseqüències de les polítiques desreguladores del mercat laboral i al sorgiment de noves formes de precarietat laboral i social, com ara, la figura del treballador i treballadora pobres, entre altres causes, per haver-se imposat una reducció de la jornada laboral, associada al contracte a temps parcial no desitjat.

Però, tanmateix, aquest és un assumpte que, a parer meu, més d’hora que tard, tornarà al centre del debat social, polític i institucional. Algun dia no gaire llunyà acabarà aquesta mena d’angoixa generalitzada que provoquen les polítiques d’austeritat. Tornarà el debat democràtic entorn de “Què es pot fer, perquè tothom visqui millor?”. En aquest inevitable debat, el repartiment del treball realment existent i la conveniència i viabilitat d’una renda bàsica, universal i incondicional seran cabdals perquè la democràcia torni a sustentar-se en un permanent trànsit envers escenaris socials més igualitaris.

stats