ANDREA MOTIS: Timidesa interrompuda
És una veu que no té gruix per falta d'espai en un cos de dona a mig fer, que pateix una mica en els greus i els pianos, arrapada al micròfon, però explota intensa i sensual en els aguts.
Té els ulls absents de l'adolescent que per timidesa no mira enlloc i la melancolia una mica tensa d'haver de ser responsable quan encara es tenen moltes ganes de jugar.
Ha arribat a cantant gairebé per accident, fent de la veu, com demana el jazz, la prolongació orgànica de la trompeta, que havia començat a tocar als 7 anys per falta de places a piano i a violí, i del saxo. Amb el swing a la sang i tenint sempre entreoberta la porta de la improvisació.
Li diuen nena prodigi però les dives que admira als 14 anys ja es guanyaven la vida en tuguris de Harlem. Per això, encara que sembli que només tingui maduresa per compartir un lloc a l'arc de Sant Martí amb Judy Garland, és capaç d'explicar tragèdies íntimes de Billie Holiday i encomanar la pau esperançada del Hallelujah de Cohen.
Creu que va tenir sort que Joan Chamorro li proposés fer un disc però ell sap que la sort és mútua perquè és al costat d'aquesta petita jazzwoman a qui és mira cofoi que una llarga carrera de músic i pedagog obté el reconeixement que mereix.
Com se'l mereixen tants excel·lents instrumentistes que saben que només veus com la de l'Andrea arrossegaran al jazz un públic atrapat en un pop insuls.
