02/04/2011

Abismes feliços

4 min

Tenim un deute amb Jacobo Siruela per haver escrit un dels llibres més amens, lúcids i originals dels últims anys: El mundo bajo los párpados . "La història dels somnis mai no ha estat escrita", comença el llibre de Siruela. I en efecte, si la humanitat es passa gairebé un terç de l'existència dormint, i somiant, haurem de concloure que és un oblit voluminós.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Siruela fa servir una definició afortunada, la dels "onironautes", que serien aquella reduïda porció de la humanitat que ha decidit explorar els seus somnis. Els onironautes són pocs però vehements. Acostumen a portar diaris dels seus somnis, diaris que poden perllongar-se una vida. Com que jo em considero un onironauta, encara que sigui de tercera, s'entendrà que defensi el valor dels somnis.

El primer obstacle amb què topen els no iniciats és la creença, tan estesa com falsa, que els somnis són esdeveniments puntuals. "Jo no somio mai", s'acostuma a dir, o el que és una mica més correcte: "Oh, és que jo no recordo mai els meus somnis". I el més irrisori és que això s'afirma amb una mena d'escepticisme feliç, com si el descans nocturn fos un espai anodí o fins i tot buit. És graciós, però l'ultima vegada que em van voler convèncer de res semblant m'havia passat la nit jugant a ping-pong amb el faraó Akhenaton, la nit abans lluitant contra una formiga tan gran i peluda com un mamut, i encara la nit anterior amb tres iaios que construïen un fusell de 50 mm tot seguint un manual d'internet. Volien atemptar mortalment contra Carlos Gardel. (Em vaig despertar abans que m'expliquessin què els havia fet, el pobre Gardel.)

Si vostè no recorda els seus somnis però té alguna curiositat, segueixi les instruccions següents. Li garanteixo que funcionen. Tot plegat és tan senzill com deixar un foli en blanc i un llapis a la vora, a la tauleta de nit. Si fa uns horaris normals, posi el despertador a mig son, a les tres o les quatre de la matinada. Quan es desperti actuï de la següent manera: no es mogui, no obri els ulls. I faci l'esforç de retenir el somni. Una advertència: una part de vostè li dirà: "Oh, bé, sí; somio però tot això no té cap valor". Ignori aquesta veueta! Quan hagi fixat a la consciència els detalls del somni escrigui quatre línies, resumint-lo. I si està animat, dibuixi'l. Un croquis, tot i que matusser, acostuma a ser interessant. L'endemà llegeixi el paper. Tindrà una bona sorpresa.

Però per què són tan importants els somnis? Si llegeixen el llibre de Siruela trobaran un munt de raons. Jo em limitaré a exposar-ne tres. La primera però menys transcendent: perquè els somnis són una activitat lúdica divertidíssima. Quan somiem, trastoca pensar-ho, el temps i l'espai no existeixen. Quin parc temàtic ofereix res de semblant? Un onironauta amb certa experiència pot aconseguir el que s'anomena "somni lúcid". És a dir, viure el somni sabent que l'estem somiant. És un estat mental tan sedós i delicat com una teranyina, molt proper a una poesia dels sentits. En segon lloc, els somnis són importants perquè només parlen de tres coses: de nosaltres, de nosaltres i de nosaltres. Però aquest egoisme total, innegociable, té una vessant fecunda. Diu el filòsof que la tasca més alta a què ens podem dedicar és coneixe'ns a nosaltres mateixos. En conseqüència, si desxifrem els somnis ens desxifrem a nosaltres mateixos. (La part dolenta, ai, és que un onironauta acaba desxifrant els somnis amb més facilitat que si fossin sodokus. I la trista i desballestadora conclusió és: "Vaja, només sóc això?") I en tercer lloc perquè gràcies al món oníric experimentem vivències impossibles. Els somnis no són simulacres; mentre somiem els somnis són la realitat, i per tant generen sentiments reals però que mai no ens seria donat de conèixer fora del món oníric.

Un exemple. Sempre recordaré un somni, el dia que feia quaranta anys. O sigui, nel mezzo di nostra vita . Un somni cargoladíssim que s'acabava quan entrava a la nostra casa familiar. Em veia al menjador, entre dotzenes i dotzenes de persones de totes les edats. I de cop i volta ho entenia: tots aquells homes i dones eren ascendents i descendents meus per via directa. La meitat dels presents pertanyien a deu generacions que havien viscut abans que jo nasqués, l'altra meitat a deu generacions que vindrien rere meu. Poden imaginar-ho? Potser sí, però només el somiador experimenta el sentiment que es viu quan vint generacions ens miren als ulls.

En fi, no voldria atabalar-los. Si ho pensem bé els nostres abismes nocturns no són tan estrafolaris. De vegades és justament al revés, tens la sensació que el món de vigília és més delirant que qualsevol somni. Com si un matí ens llevéssim i la tele ens digués que el Japó ha explotat atòmicament, el Madrid és víctima dels àrbitres i Gaddafi està en guerra contra una aliança formada per Sarkozy i Bin Laden. Ah, i per rematar-ho, Jordi Pujol s'estigués tornant independentista. Saben què els dic? Que me'n vaig a fer nones. En el fons allà tot és més entenedor.

stats