Publicitat
Publicitat

Acabar amb la discriminació a l'FMI i al Banc Mundial

Sigui quin sigui el resultat final de l'escàndol (al voltant de) Dominique Strauss-Kahn, la seva dimissió del càrrec de director gerent del Fons Monetari Internacional ha desencadenat una batalla per la successió que de manera gairebé segura obstaculitzarà els canvis que necessita aquesta institució en la seva cúpula.

Estava previst que Strauss-Khan deixés l'FMI a principis de juny per participar aquest estiu en les primàries del Partit Socialista francès i -segons esperava- ser el candidat del PS en les eleccions presidencials del 2012.

Així doncs, moltes de les difícils decisions que s'hauran de prendre els pròxims dies o setmanes i que afectaran l'FMI s'haurien d'haver pres, encara que no s'hagués produït l'escàndol, en un termini breu. Tot i això, la manera tan sobtada en què s'ha produït la caiguda de DSK sembla haver empitjorat les perspectives de reforma.

En el futur de l'FMI hi ha un desafiament que endinsa les seves arrels en el passat. L'any 1944, a Bretton Woods (Nou Hampshire), els aliats es van reunir per planificar la recuperació de després de la Segona Guerra Mundial. Van crear l'FMI i el que va acabar sent el Banc Mundial, tots dos amb seu a Washington.

La regla no escrita era que un europeu dirigiria l'FMI i un americà el Banc Mundial. Els Estats Units eren qui més contribuïa al sosteniment de les dues organitzacions i Europa, devastada per la guerra, n'era la beneficiària principal.

Aquest arranjament tenia sentit aleshores, ara ja no.

Els últims dies, molts experts, estudiosos de la política i càrrecs públics, han indicat que el sistema que regula el dret de vot a l'FMI i el Banc Mundial està obsolet: discrimina les economies emergents.

Mèxic, Sud-àfrica i altres països no haurien d'estar exclosos de la direcció d'aquestes organitzacions que són tan importants per a ells com per als altres, o potser encara més.

Els tecnòcrates del món en desenvolupament són tan competents com la resta (de fet, els tecnòcrates són pràcticament indistingibles els uns dels altres, atès que la majoria dels funcionaris dels ministeris d'economia i dels bancs centrals del món han estudiat a les mateixes universitats); i els seus criteris morals són, si més no, de la mateixa altura que els dels tecnòcrates dels països desenvolupats.

Els europeus s'oposen a qualsevol mena de canvi en la regla no escrita i defensen la seva causa públicament, semipúblicament i sotto voce .

Públicament, sostenen que aquest és el pitjor moment per a l'entrada d'un cap de l'FMI que no sigui europeu, a causa de la magnitud dels desafiaments financers als quals s'ha d'enfrontar la Unió Europea i l'euro (a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i fins i tot Itàlia). En principi, sigui qui vulgui qui governi l'FMI, pot actuar adequadament davant d'aquesta crisi, però és raonable pensar que un agent europeu del poder financer, com ara la ministra d'Economia francesa, Christine Lagarde, amb influència política a la regió i amb una especial sensibilitat per als seus afers, seria més apta per afrontar els reptes de la regió. Aquest, per tant, no és el moment, diuen els europeus, de prendre la decisió correcta.

L'argument semipúblic és que els EUA haurien de ser els primers a cedir la seva sinecura de Bretton Woods: el Banc Mundial, que actualment es dedica exclusivament al món en desenvolupament, hauria de ser la primera institució a tenir un president d'una nació emergent.

Quan l'any vinent expiri el mandat del president del Banc Mundial, Robert Zoellick, el seu successor, diuen els europeus, hauria de ser algú provinent d'Àsia, d'Àfrica o de l'Amèrica Llatina. Per què els europeus haurien de ser els primers a cedir el seu lloc de privilegi?

El principal punt a favor de la UE és potser el fet que molts dels candidats de països emergents no acaben de ser acceptables, per raons que no es poden esgrimir en veu alta, i que tenen més a veure amb els seus països d'origen que no pas amb les seves pròpies capacitats.

¿Algú pensa que un xinès que fos un economista magnífic podria governar l'FMI o el Banc Mundial amb completa independència del govern xinès? De la mateixa manera: ¿pot un ciutadà de Singapur mantenir-se aliè al règim brutal i autoritari del seu país?

D'altra banda, ¿seria raonable començar a escollir països en lloc de persones concretes? ¿Que potser algú de l'Índia s'adaptarà millor als requeriments que un economista xinès? ¿Un brasiler s'adaptarà millor que un mexicà? ¿Un sud-africà millor que algú amb nacionalitat egípcia i nord-americana (Mohamed El-Erian, màxim executiu de PIMCO, que ja abans de la caiguda de DSK sonava com a candidat per dirigir l'FMI)?

¿Aquesta dinàmica no alliberaria totes les fúries i els dimonis del món i generaria un corrent inacabable de recriminacions i acusacions creuades que no faria bé a ningú?

Podem concloure, doncs, que Dominique Strauss-Kahn, a banda d'altres defectes, ha demostrat no tenir gaire sentit de l'oportunitat. Si s'hagués esperat uns mesos abans dels delictes que li són imputats a Nova York o, encara millor, si no els hagués comès mai, potser un no europeu tindria alguna oportunitat de succeir-lo.

En la situació actual, si no hi ha més sorpreses, només podem esperar que un no americà esdevingui el número dos de l'FMI: un pas cap endavant, però res més.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT