Acabarem treballant gratis?

Una companya de professió m'envia l'oferta laboral d'una empresa que demana un periodista amb molta experiència (i això ho recalquen molt) per fer un seguit de feines que es compensaran amb un sou que, agafi's, és de... "sense remuneració". Textualment. És a dir, i per resumir, que es tracta de treballar per la cara. Li comento aquest bonic exemple del que és un nou emprenedor a una altra companya de professió i m'explica que té un fill adolescent matant-se a estudiar per tenir una bona nota mitjana que li serveixi d'aquí uns anys per entrar a periodisme. La seva reflexió és: "Amb aquest panorama, potser que ho deixi estar, no?"

El món canvia molt i molt de pressa. En poc temps desapareixeran molts oficis i d'altres s'adaptaran. El de periodista és un dels que més rebrà. Si al meu ordinador o al meu telèfon tinc gratis tota la informació que vull, per què haig de pagar un diari de paper o una subscripció digital, oi? Aquest panorama només deixa una opció: oferir continguts pels quals la gent estigui disposada a pagar. Com? Quan una multinacional col·loca en una gran superfície 10.000 quilos de préssecs sense gust de res a 50 cèntims el quilo, el petit pagès només pot sobreviure si ofereix préssecs madurats a l'arbre i troba qui estigui disposat a pagar 50 cèntims per unitat. Qui cull a mà 50 quilets de préssecs sense gust està condemnat al fracàs perquè amb el que en tregui no pagarà ni les tisores per podar els arbres.

Però una altra part de culpa del que passa és nostra, dels mateixos periodistes. Quants de nosaltres estem regalant continguts a Twitter? Jo menjo del que em paguen les empreses per ajuntar lletres, però si resulta que les ajunto gratuïtament en un altre suport, les empreses poden dir-me: "Allà per la cara i aquí hem de pagar-te? No, home, no. Tot gratis". I em temo que tindrien raó... Bé, però, per si de cas, això no ho comentin al Capdevila. No fos cas.