Accepta bolquers

La dona de la cantarella té un cartell on hi diu que accepta menjar i bolquers, amb faltes d’ortografia, tal com pertoca, mal retallat i mal escrit, perquè no validaríem el cartell d’un pobre fet a l’ordinador amb WordArt. Abans, no fa gaire, cap d’ells escrivia que acceptava menjar i bolquers. I aleshores nosaltres ens queixàvem que els pobres només volien diners, però no menjar, i que això era perquè s’ho volien gastar en vi. I sempre hi havia algú que els donava un entrepà, però per fotre’ls. Perquè a aquests possibles donants d’almoina no els agradava la idea que els pobres s’emborratxessin amb els seus diners. D’alguna manera, ara les oenagés també ho fan. Si donem diners, volem, exigim, ens fa il·lusió saber què se’n fa. És per això que, com a la canalla, ens expliquen coses concretes. Amb els teus deu euros l’any hem fet tres pous aquí, aquí i allà. Però ara que la vida a la ciutat és tan salvatge, que els pobres acceptin menjar i bolquers no és només una qüestió de màrqueting funest. Esclar que llegir en el cartell d’un pobre la talla dels bolquers que accepta és una concreció dramàtica que estova els cors més eixorcs, però també és una certesa. Els captaires, ara, també cobren menys i no en tenen per a res.

La dona que dic crida una senyora. “ Tres ninios piquenios... ”, miola. La senyora, que va amb un gos, es disculpa amb un somriure expansiu i alegre. “És que no porto res suelto!” I es pica la falda. “És que he sortit de casa amb la corretja del gos i la bossa de les caques, però res més, ni dos euros per a un tallat, és que res...! Si ara tinc una emergència és que no sé què haig de fer...” I mentre marxa continua explicant-se. Que no ho tenia gens previst això de sortir amb el fred que fa, que hauria hagut d’agafar cèntims, però que mira, és que mira, tenir un gos és una esclavitud, si ara anés a fer un tallat no en tindria. Ah, no, de cap manera. Ni hablar.