Acomiadar-se d'un amic
La notícia de la mort de Toni Nadal deixava ahir els espectadors de TV3 commocionats. Va ser colpidor, a Els matins , veure com Ariadna Oltra n'informava com s'hagués fet per qualsevol altre excursionista que deixa la vida a la muntanya. Però el rigor informatiu, la narració periodística i el croquis del mapa es fan estranys quan coneixes (ni que sigui televisivament) la persona de qui estan parlant. I notes aquella tensió en la veu de la periodista que s'esforça a explicar-ho de manera continguda. Ha de ser complicadíssim. Quan coneixes el profund dolor per la pèrdua d'un company, sempre m'ha semblat trasbalsador veure com hi ha persones que els toca assumir i parlar de la mort d'un amic davant les càmeres. Observar com un periodista no deixa que traspuïn les emocions quan saps que l'estan removent provoca, en l'espectador, un nus a la gola immediat. Helena Garcia Melero va recordar, amb els col·legues meteoròlegs, la figura personal i professional de Toni Nadal. "És d'aquellessituacions en què costa conjugar els verbs en pretèrit", deia Melero. I va ser així. Tomàs Molina va haver de modificar el temps verbal en referir-se al company. La xerrada, també amb Francesc Mauri i Eloi Cordomí, va ser franca i reposada. Notaves com s'ajudaven per continuar quan la veu, discretament, perdia intensitat. Era una conversa en què moltes frases quedaven subtilment inacabades. "Perds un amic", va dir Cordomí, i notes llavors aquell silenci de qui s'atura per agafar aire. En tots quatre (Melero inclosa) reconeixies que era difícil la conversa però semblava pitjor haver-la d'acabar. Era assumir, televisivament, que el comiat estava fet. L'Helena, impecable, va posar el punt i final amb un punt d'esquerda a la veu gairebé imperceptible. Un esforç commovedor. Que sàpiguen els amics de Toni Nadal que els espectadors els acompanyem en aquest sentiment.
