Publicitat
Publicitat

Adéu a Geronimo

El fet que Ossama bin Laden hagi continuat viu durant gairebé deu anys després del les matances del World Trade Center i del Pentàgon només té una cosa bona: que ha viscut prou per veure com molts joves àrabs condemnaven la seva ideologia.

Va veure com els àrabs de Tunis, d'Egipte, del Iemen o de Síria s'alçaven pacíficament en defensa de la dignitat, la justícia i l'autonomia que, segons Bin Laden, només es podien assolir amb el concurs de la violència criminal i el retorn a un islam puritanista.

Hem fet el que ens corresponia: hem matat Bin Laden fent ús de les armes. Ara els àrabs i els musulmans tenen l'oportunitat de fer el que els correspon a ells: matar el bin-ladenisme fent ús de les urnes, és a dir, amb eleccions de veritat, constitucions de veritat, partits polítics de veritat i polítiques progressistes de veritat.

Sí, en tot l'àmbit del món àrab els dolents han patit cops molts durs durant els últims mesos: no només Al-Qaida, sinó tot el registre de delinqüents dictadors, que han mantingut el seu poble endarrerit menystenint-lo amb justificacions paternalistes. Ara, però, la qüestió és aquesta: ¿ és possible que les forces de la decència s'organitzin, siguin escollides democràticament i comencin a construir un futur diferent per al món àrab?

Per fer-nos càrrec d'aquest repte, cal que recordem, una vegada més, d'on va sortir el bin-ladenisme. Va sorgir d'un pacte diabòlic entre els països consumidors de petroli i els dictadors àrabs. Tots nosaltres (Europa, els Estats Units, l'Índia, la Xina) hem considerat el món àrab com si fos un conjunt de grans gasolineres i tots hem enviat el mateix missatge als petrodictadors: manteniu el flux de petroli, manteniu els preus baixos, no us fiqueu massa amb Israel i feu el que vulgueu amb el vostre poble allà a on nosaltres no pensem mirar, al pati de darrere.

Bin Laden i els seus seguidors eren producte de totes les patologies que creixien impunement en aquest pati de darrere: dèficits que paralitzaven i malmetien en tot el món àrab la llibertat, les expectatives de poder de les dones i els sistemes educatius.

Aquests dèficits van originar entre els àrabs una profunda sensació d'humiliació (que creixia d'adonar-se de com d'endarrerits havien arribat a quedar), un gran desig de controlar el seu futur i, en la vida diària, una sensació generalitzada d'injustícia. Aquest és el tret més impactant de les revoltes, en particular les d'Egipte i Tunis: han estat gairebé apolítiques. No han tingut res a veure amb la ideologia. Les van impulsar els anhels humans més bàsics: de dignitat, de justícia i de control de la pròpia vida. Recordem que una de les primeres coses que van fer els egipcis va ser atacar les casernes de policia, l'instrument del règim d'injustícia que patien. Atès que milions d'àrabs comparteixen aquests anhels de dignitat, justícia i llibertat, aquestes revolucions no passaran en va.

Durant dècades, però, els líders àrabs han estat experts a agafar tota aquesta ràbia, fer fermentar tot el que hi havia amagat al pati de darrere i llançar-ho contra els Estats Units i Israel. Sí, de vegades les actuacions d'Israel han nodrit el sentiment àrab d'humiliació i d'impotència; però no n'eren la causa principal. Deixem-ho córrer. Mentre que els autòcrates xinesos deien al seu poble "us traurem la llibertat i, a canvi, us donarem una formació i uns estàndards de vida cada vegada millors", els autòcrates àrabs deien: "us traurem la llibertat i us donarem el conflicte arabo-israelià".

Aquest és el pati de darrere verinós d'on va sortir Bin Laden. Psicòpata retorçat i fals messies, va difondre una doctrina segons la qual només amb la violència (només amb la destrucció dels règims àrabs existents i la del seu principal suport, els Estats Units) el poble àrab podia posar fi a la seva humiliació, restaurar la justícia i crear una mena de califat místic.

No hi havia gaires àrabs que donessin un suport actiu a Bin Laden, però al principi va aconseguir un important suport passiu per desafiar els Estats Units, els règims àrabs i Israel. Però quan Al-Qaida va haver de fugir i va gastar la major part de les seves energies matant musulmans que discrepaven d'ells, fins i tot el suport passiu va quedar esvaït (excepte el de la direcció forassenyada de Hamas).

En aquest buit, sense l'esperança que ningú corri al seu rescat, sembla que les poblacions àrabs de Tunis, d'Egipte, del Iemen i d'arreu (de manera del tot imprevisible, que és com passen aquestes coses) es van espolsar les pors del damunt i van decidir que ells mateixos canviarien el que passava al pati de darrere prenent el control del que passa al davant, a l'espai públic. De manera encara més sorprenent, van decidir fer-ho sota l'ensenya d'una paraula que aquests dies s'escolta constantment entre els rebels de Síria, Silmiyyah, que vol dir pacíficament , "ho farem pacíficament": exactament el contrari del bin-ladenisme. D'aquesta manera, els àrabs han dit: no volem ser màrtirs de Bin Laden, ni tampoc ostatges de Mubàrak, Assad, Gaddafi, Ben Ali i tota la resta; volem ser ciutadans.

No tots ho volen, esclar. N'hi ha que prefereixen identitats de caràcter més religiós o fins i tot sectari. La lluita serà aquesta. No en podem predir el resultat. Només podem desitjar que aquesta vegada sigui una lluita d'idees: que en una regió del món on els extremistes triomfen mentre els moderats han de marxar, aquesta vegada sigui diferent. Esperem que els moderats siguin tan enèrgics i compromesos com els extremistes. Si això passa, tots dos, Bin Laden i el bin-ladenisme quedaran per sempre al fons de l'oceà.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT