Publicitat
Publicitat

Admiro els pares de l'Alan

ADMIRO ELS PARES DE L’ALAN, el jove transsexual que es va suïcidar perquè patia bullying a l’institut, per la seva fortalesa. Per com encaren el tema públicament, sense deixar de preguntar-se com els va poder passar allò, tant que hi eren a sobre, per compartir amb la societat la pregunta clau: què més podrien -podríem- haver fet.

Els admiro per la sinceritat i honestedat amb què analitzen la complexitat del tema, amb què admeten que el mateix noi els amagava informació per no fer-los patir, per com descriuen el sentiment d’anul·lació a què arriba una persona sotmesa a aquesta tortura per part dels companys, fins al punt que s’acaben considerant a ells mateixos “rarets”.

Admiro com, malgrat la ferida i la pena tan gegant, són capaços de proposar solucions en l’educació en general, en com es tracten a cada casa les persones diferents, en l’exemple que donem els pares amb cada comentari que podem fer.

Admiro el que explicaven al 1r Simposi Contra el Bullying: que no han volgut assenyalar els culpables de la mort del seu fill. “Vam haver d’anar a un judici relacionat amb el cas i vam demanar que ens posessin una mampara perquè no volíem veure-li la cara ni saber-ne res”. Una serenitat així no és habitual en unes víctimes, és lògic focalitzar la ràbia en els responsables més directes.

Admiro la seva exemplaritat. Ho deixaven clar en l’excel·lent La gent normal, d’Agnès Marquès, a TV3: no volen centralitzar les culpes en l’institut en concret, tot i que exigeixen que aquest centre, i tots, prenguin mesures i aclareixin els fets.

Admiro els pares de l’Alan perquè el seu missatge és contundent. No miren enrere per venjar la mort de l’Alan, una vida que, com diu la mare, ja no els pot tornar ningú. Miren endavant i amb coratge, mirant-nos als ulls, amb els seus encara plorosos, dient-nos a tots, a Ensenyament, als professors, als pares, que tenim una feinada urgent a fer perquè no mori cap més Alan.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT