Adolfo Suárez
La transició espanyola va ser el resultat d’un seguit de decisions preses a cop d’esdeveniment, més intuïtives que fruit d’una estratègia prèvia. Des de l’atemptat contra Carrero Blanco -“Aquest m’hauria posat unes condicions que mai hauria pogut acceptar”, em va dir el rei- fins a l’arribada dels socialistes al poder, la ruta va estar sempre carregada de sorpreses i ningú en tenia un control real. L’elecció de Suárez per part del rei va marcar la renovació generacional: l’Espanya en technicolor de Suárez i González enfront de l’Espanya en blanc i negre dels franquistes i del PC. Suárez, format en el Movimiento Nacional, va demostrar un tarannà liberal impropi del món del qual venia. Va tenir coratge i sentit tàctic, amb decisions com la llei de reforma política, la legalització del Partit Comunista o la recuperació del president Tarradellas. Però mai va tenir la dimensió d’estadista per convertir-se en el líder capaç d’estabilitzar la democràcia. I la seva manca d’autoritat, combinada amb la tenaç acció dels seus adversaris, va acabar creant un amenaçant clima d’ingovernabilitat. Qui eren els seus adversaris? El franquisme militar, civil i polític que el veia com el gran traïdor i que utilitzava l’amenaça del cop d’estat. Els seus companys de coalició, aquest batibull de partits que va ser UCD, una munió d’ambicions que va convertir la majoria política en un camp de baralles permanents. I l’oposició socialista que veia en la debilitat creixent del president la seva oportunitat. Fins i tot el mateix monarca el va deixar caure.
Suárez era un personatge massa transparent. El seu estil de comunicació n’era una mostra: tenia força seductora, però un discurs massa simple que es va esgotar ràpidament. Però sempre va defensar amb dignitat la seva funció, com ens recorden les imatges del 23-F. Ara assistirem al penós espectacle de la desfilada davant del seu fèretre de tots els que van fer tot el que van poder per destruir-lo, glossant la seva figura i elogiant els seus mèrits. Però contra aquestes obscenitats és impossible lluitar-hi. El cinisme forma part essencial de la vida pública.
