‘Aeroport’: millor a la tele
Dimecres TV3 va estrenar Aeroport, un d’aquells formats que funcionen molt bé a la cadena. A nivell d’audiència va arrasar en la seva estrena: un 18,5% de quota de pantalla, un total de 444.000 espectadors i líder de la franja. Un resultat excel·lent i molt convenient per a la televisió pública, sobretot en els mesos crítics de l’estiu. Hi ha un antecedent similar d’aquest format que va emetre Antena 3 fa nou anys amb Juan y Medio, però no era tan reeixit. Aquest és entretingut, divulgatiu, digne, àgil i econòmic de gravar i molt oportú en la temporada televisiva en què ens trobem. La narració de l’actor Queco Novell també és una gran troballa perquè dona personalitat al format. Que l’espectador associï la veu enoff a un personatge que genera tanta empatia el singularitza, com passava, per exemple, amb el Caçador de bolets : la intencionalitat de la veu no és només explicativa, sinó que el narrador és converteix en un protagonista més encara que no se’l vegi. Potser, en alguns instants, hi havia un excés de narració.
L’encert és, però, que el sentit de l’humor no és induït, sinó tot el contrari. És espontani, fruit de les troballes casuals de personatges, de l’espontaneïtat de la gent o de l’habilitat per detectar un tarannà curiós en el comportament d’algú. Amb el primer capítol dedicat als passatgers, vam riure. Les iaies angleses que buscaven les ulleres eren entranyables i semblaven tretes d’un esquetx d’un programa d’humor. El programa no s’enreia d’elles, sinó que eren les turistes les que s’enfotien d’elles mateixes i tenien plena consciència de quin joc estaven donant al programa. “Aparta’t que l’estrella soc jo”, li deia l’una a l’altra amb ironia, sabent que la vena còmica a la seva edat era un filó per a la televisió.
El grafisme hi té un paper molt important, clau per entendre determinades situacions. L’adreça del Parabené, que resultava ser el carrer Pare Benet, va ser un dels hits del programa.
Aeroport va alternar molt bé el vessant divulgatiu de l’activitat en un aeroport, mostrant la feina dels controladors aeris, els coordinadors de vols o les responsables dels punts d’informació, amb la part més d’entreteniment localitzant personatges que resulten molt agraïts televisivament. La família que acompanyava la filla a agafar el seu primer vol donava gairebé per a un reality domèstic. Els constants tocs d’atenció del Tomás al Rosselló és un d’aquells casos en què el muntatge sap potenciar i treure partit a situacions que d’una altra manera no tindrien interès.
Tenint en compte els conflictes en el funcionament de l’aeroport de Barcelona, em temo que ens ho passarem millor veient el programa des de casa que anant-hi com a usuaris.
