09/02/2012

'Afegir' com a verb 'dicendi'

1 min

Dèiem ahir que insistir es pot usar tot sol, sense cap hi : "Per més que (hi) insisteixis, no ho faré". I avui us recomano que no afegiu cap hi a afegir quan l'utilitzeu com a verb de llengua o dicendi , com és el cas d'aquesta frase: "Admeto la derrota", va dir Chacón, que va afegir: "I felicito Rubalcaba".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En algunes publicacions, en lloc d'aquest "que va afegir" escriuen "que hi va afegir", com si creguessin que sense aquest hi -que sona força estrany- la frase no seria correcta.

És fàcil entendre per què ho fan. El verb afegir té dos complements de règim, tal com es desprèn del seu significat, que etimològicament vol dir clavar una cosa en una altra. Quan afegim, afegim al que hem dit abans i pot semblar lògic, doncs, que diguem que hi afegim .

De fet, aquest hi és imprescindible amb altres usos d' afegir . Una recepta que digui "Afegiu un pessic de sucre i serviu-ho" incorre en un greu castellanisme sintàctic. Hauria de dir: "Afegiu-hi un pessic de sucre".

Una intuïció afinada ja percep quin hi sobra i quin fa falta, però també ens ho diuen els exemples dels diccionaris. L'important és entendre que cada accepció d'una paraula, a més de canviar-ne el sentit, també en pot canviar la sintaxi. En el cas d'un verb, els complements que regeix.

Els verbs dicendi solen tenir com a únic complement un fragment d'estil directe. Allò que responem sempre respon a una cosa que ens han dit, però això no fa que escriguem: "Fes-ho tu", hi va respondre. El mateix passa amb afegir .

stats