Publicitat
Publicitat

CADUCA ALS TRES MESOS

Agricultura

En general els valencians som gent que ens comuniquem amb una lleugeresa en el llenguatge que als forasters els estranya o troben de mal gust. Així, saludar amb un "on vas, maricon?" o "com estàs, malparit?" forma part de la nostra manera d'iniciar la vida social. En un viatge a Itàlia -cinc tios en un Mercedes de luxe- tinguérem, a Catalunya, dos incidents. Ens aturàrem en un poble, del qual no recorde el nom però sí l'olor de fàbrica de paperera. Com que teníem pressa, tres de nosaltres estiràrem les cames mentre els altres dos pixaven contra una paret d'una casa abandonada. Tots dúiem, després d'una nit de gresca, ulleres de sol, samarreta de tirants i barba de dos dies. La policia municipal -era la dècada dels vuitanta- no va denunciar els dos incívics amb la pròstata d'urgència, però en canvi, atesa la nostra pinta -i potser la nostra procedència- ens demanaren a tots els papers del cotxe i la documentació personal.

Férem nit a l'Hotel Empordà, en homenatge, a petició meua, a Josep Pla. A l'hora del desdejuni, el Felo, que no té pèls en la llengua, digué amb un to suau: "Este fill de puta no m'ha portat el cafè", referint-se al cambrer, que just estava darrere d'ell. Ens va costar prop d'una hora convèncer tots els empleats que, a València, aquesta expressió -sens dubte de mal gust- la diem, si no alcem la veu, en un registre afectuós. Malauradament era l'1 de maig i el personal assalariat estava sensible. A la fi, acordàrem donar-los una bona propina perquè celebraren l'aniversari com calia. Per sort, a Montecarlo, la següent parada, els crupiers no eren poliglotes, ja que al casino cada vegada que la bola de la ruleta no queia on posàvem l'aposta tots els sants del calendari anaven per l'aire.

Patriotes, alerta amb les arrels. Si estireu molt pot emergir l'home de les cavernes.

Al final del meu carrer hi havia sèquies esplèndides, camps de melons, de dacsa, de creïlles... Els camps es convertiren en solars; els solars havien de ser edificis (innecessaris) habitats per gent la majoria dels quals comprarien el pis per tornar-lo a vendre. En això es va presentar la crisi (que no té el mateix costum que el carter: trucar dues vegades) i ara ni camps ni solars (ningú els vol) ni edificis. Només cervells com melons d'Alger que ens han dut la ruïna nostàlgica i econòmica.

Quan el premi de narrativa Ramon Llull se celebrava a Andorra si no hi anava en companyia femenina convidava un amic. En aquest cas a l'editorial li costava més, ja que havia de pagar dues habitacions. La darrera vegada em va acompanyar el Mikalet, ara a Guatemala intentant guanyar-se la vida i, cosa estranya, el país encara no ha fet fallida (ell i Pepe el del Popular tenen una empresa de compra i venda de taulellets, una mena de Porcelanosa però amb més poll que material). Així que arribàrem a l'hotel -cinc estrelles-, Ester Pujol, preocupada, em va preguntar: "A qui has portat?" "Un amic", li responc. Li'l presente. Tot seguit ens va rebre una senyora o senyoreta amb un càrrec important al govern del país. Ens dóna la benvinguda, ens explica les activitats preparades per als convidats... En fi, molt amable. Havent acabat, el Mikalet, amb naturalitat, li pregunta si a Andorra hi havia casa de putes (sic). La senyora em va mirar a mi, jo no sabia on mirar i l'Ester va desaparèixer. Per sort, el Mikalet va trencar el silenci que ens incomodava: "Ací deuen ser més barates, no?"

El poder sovint es fonamenta en la ignorància del dirigit i la incapacitat del dirigent.

Prompte estaré de promoció. Ho faig amb professionalitat, però m'esgota. Fa temps que dic a les meues editores, Berta Bruna i Ester Pujol, que sense la campanya mediàtica vendria si fa no fa els mateixos llibres. No s'ho creuen. Jo n'estic convençut. Opine que la promoció és per a bestsellers internacionals o per als que s'inicien en el gremi. Després de vint-i-set anys publicant, el que m'ha de conèixer ja té el gust (o no). Tinc un problema: no m'agraden les respostes convencionals, per bé que la majoria de les preguntes ho són. Trobe normal que ho siguen perquè les preguntes són sobre el llibre (no sempre). Llavors, si estic de mala llet se me'n va la boqueta i ja tenim l'embolic. Ací, a Catalunya, el personal s'interessa per les males notícies valencianes. De vegades me n'isc com puc, però d'altres amolle el primer que em ve al cap i el titular apareix a València. Aleshores, de campanya a València, em pregunten per allò que he dit a Barcelona i s'embolica la troca. I del llibre què? Interessa el xivarri. Tu t'ho has buscat, em dic.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT