Agustí Bartra canta per a tots
Ahir va fer trenta anys de la mort del poeta, narrador, dramaturg i traductor Agustí Bartra. Com en altres ocasions, s'ha encarregat D. Sam Abrams -l'americà que sap més sobre literatura catalana que qualsevol català de soca-rel- de fer-me memòria de l'efemèride (a mi em passen totes per alt). Aquesta mena de recordatoris són només una ínfima part de la tasca impenitent i múltiple que ha desplegat Abrams en aquests trenta anys per tal de posar l'obra i la figura del mestre Bartra en valor, i en el lloc que li correspon. Per rescatar-lo (ara que el mot està de moda) en una literatura que encara necessita ser rescatada, tota ella, cada dia.
La penúltima manifestació del fecund afany abramsià per donar a la literatura de Bartra la rellevància que mereix ha consistit en una nova edició d' El gall canta per tots dos , el darrer llibre del poeta barceloní-terrassenc-mexicà (Bartra i la seva esposa, la també poeta Anna Murià, van viure trenta anys exiliats a la pàtria dels maies, i d'aquesta experiència en van sorgir obres cabdals com Quetzalcòatl o Crist de 200.000 braços ), publicat pòstumament l'any 1982, un any després de la mort del poeta. El gall canta per tots dos ha reaparegut a la col·lecció de poesia Mitilene , de la benemèrita editorial Meteora, i D. Sam Abrams ha tingut cura de fixar-ne el text i d'acompanyar-lo d'una introducció extensa, clarificadora i positivament pedagògica, com tots els seus textos exegètics.
Aquesta nova edició d' El gall canta per tots dos ha estat acollida amb entusiasme per la crítica més desperta, i hi ha raons de sobres: ens recorda o revela (segons els casos) que Bartra és un dels autors clau de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX, potser en companyia de Joan Brossa, Josep Palàcios, Miquel Bauçà i altres heterodoxos insignes. Acusat sovint d'abstrús pels seus detractors, Bartra demostra a El gall canta per tots dos (un llibre que en bona part tracta sobre la consciència de la proximitat de la pròpia mort, estremidor com alguns dels autoretrats tardans de Lucian Freud) que posseeix una vena lírica extremament delicada i refinada, capaç de produir versos tan nítids i tallants com un vidre de Murano trencat.
No, Bartra no és un poeta difícil , si és que aquest qualificatiu té sentit quan topem amb una obra d'aquesta densitat: era només un poeta valent que va tenir l'honestedat de confegir tota una antologia de la lírica nord-americana per compartir amb els lectors catalans els autors que més l'havien influït, de Whitman a Eliot (seva és la primera traducció al català del fonamental The waste land eliotià). I és una d'aquestes ànimes que vaguen en inexplicable pena pels llimbs de la cultura catalana, gairebé sempre tan poc procliu a mesurar la seva pròpia envergadura. La nova edició d' El gall canta per tots dos és una magnífica notícia, però hi ha encara molt Bartra a recuperar. Un suggeriment: què tal una peça dramàtica, o un espectacle a partir de textos diversos de Bartra, a la programació del TNC?
