Ai carai, un tsunami
Semblava que no havia d'arribar el dia, però avui s'acaba la campanya i tenim la satisfacció de poder dir que n'hem sortit més o menys il·lesos. Distrets amb la crisi de l'euro i altres herbes amargues, la campanya ha estat una mena de remor de fons, més o menys emprenyadora però, al cap i a la fi, innòcua. Ja hi estem massa acostumats, i quinze dies de bajanades, vacuïtats i espectacles vergonyants dels candidats en lliça és una cosa que se suporta amb còmoda resignació.
Una altra cosa és com arriben aquests mateixos candidats, i els seus equips, al final de la campanya. Carme Chacón, per exemple, ha gravat una falca en què recorda que les enquestes alerten d'un "tsunami" del PP (tsunami s'ha convertit en una d'aquestes paraules-adhesiu que a tothom li encanta fer servir) i s'encomana (això tampoc no ho havíem sentit mai) a l'única enquesta que realment compta, i que seran els resultats que diumenge surtin de les urnes. Com que aquesta columna és pobra però decent, no es vol privar de recordar, com fan els comentaristes de profit, Lakoff i la seva teoria dels marcs mentals. Els socialistes s'han passat la campanya pensant en un elefant, i, a mesura que s'acostava la data electoral, s'han anat convertint en els millors publicistes de la més que possible majoria absoluta de Don Mariano i els seus alegres companys de files. Ja ho va fer el mateix Rubalcaba en el cara a cara amb Rajoy, tractant-lo tota l'estona com a president in pectore, i d'aleshores ençà l'esperit de patacada sembla que s'ha escampat entre els socialistes, fins al punt que ja deuen estar més convençuts que els mateixos peperos de la imminent hegemonia d'una gavina blava de la mida de Godzilla.
Això vol dir que el PSOE té al davant una travessia zombi que pot ser més o menys llarga, segons el temps que triguin a tornar-se a trobar les orelles. Del PSC no cal parlar-ne, perquè ja fa un any que està sumit en la seva nit particular dels morts vivents, fins al punt que fins i tot el circumspecte Francesc Homs es permet de gastar-los bromes pesades amb ofertes de governs de concentració. I mentre els socialistes estan ocupats en això, cal suposar que els peperos tindran feina mirant de controlar la ressaca del tsunami (ei, metàfora!).
Si les coses van més o menys així, els propers mesos seran un bon moment perquè les esquerres nacionals acotin el seu espai i defineixin bé el discurs i l'actuació que volen desenvolupar en els pròxims anys. No és fàcil, perquè la seva capacitat d'influència serà poca tirant a nul·la. Però, en canvi, el seu paper pot ser referencial per a una ciutadania que en poc temps estarà saturada de la manera que el PP entén l'exercici del poder. A Catalunya, ERC ha fet una bona campanya i sembla que ha aconseguit tornar del viatge cap enlloc que havia iniciat els últims temps. Són bones notícies, que mereixen un bon resultat aquest diumenge. Ho dic només per si algun lector amable es troba, en aquest moment, dilucidant encara el sentit del seu vot.
