Aixafar la raó
1. APOCALIPSI. La modalitat d’acció jihadista més habitual és terrorisme d’atemptats simultanis en llocs d’ús multitudinari. Així actuen a l’Àsia i a l’Àfrica, que és on mata habitualment. A Europa es va estrenar a Madrid ara fa dotze anys. L’episodi del terrorisme que selecciona els seus objectius simbòlicament (Charlie Hebdo, el supermercat jueu) ha estat breu. El sentit del terrorisme és la propagació del terror, i matar indiscriminadament persones que han tingut la desgràcia de passar per allà en el pitjor moment és la millor manera d’aconseguir-ho. Es tracta de fer que ningú se senti segur. El factor simbòlic queda en segon pla. A París es va verificar l’eficàcia de les accions en cadena, per la seva capacitat d’expansió del pànic i de desestabilització general: una sala de concerts, un estadi, uns bars en cap de setmana. I un càstig a la joie de vivre. Ara li ha tocat a Brussel·les: aeroport i metro, símbols de la llibertat per moure’s.
Les raons dels jihadistes són difícils d’escatir, perquè els seus moviments no són interpretables en la lògica de la política de les estratègies i les tàctiques. Quan la raó de l’acció és la realització personal definitiva de l’europeu que busca el reconeixement a la desesperada i que fins i tot està disposat a deixar-hi la vida, la definició del moment d’oportunitat és imprevisible. Aquest cop la interpretació automàtica dirà -ja s’està dient- que és una resposta a la detenció d’Abdeslam, suposat cervell de l’operació del novembre a París. Tanmateix, havent passat només tres dies, hi ha raons per pensar que l’acció de dimarts podia estar ja preparada, qui sap si pel mateix detingut.
Brussel·les és la capital d’una Unió Europea que viu una profunda crisi política i moral, devastada per la incapacitat de donar una resposta digna a la qüestió dels refugiats per part d’unes autoritats que, temoroses del malestar de determinats sectors socials, s’han deixat arrossegar per l’agenda de l’extrema dreta. Com diu Jean Bauberot, sociòleg francès de les religions, “assistim a una renovació dels discursos apocalíptics que es difonen, certament, al nivell de les religions, però també en les produccions televisives”. I jo hi afegiria: també a nivell de determinats discursos polítics decidits a fer de la por el seu mode de supervivència. Europa està transmetent una patètica sensació de desconfiança en ella mateixa. En aquest context, els atemptats de Brussel·les multipliquen la sensació apocalíptica. I poden exacerbar les contradiccions europees, augmentar la desolació i fer créixer la possibilitat d’enfrontaments interns. Tot plegat seria un gran èxit dels que mouen els fils dels jihadistes. L’agenda del ressentiment guanyarà adeptes. I això només pot afavorir els que porten l’odi en nom de Déu fins al punt de matar suïcidant-se. Com es pot confiar que els governants, que han adoptat la humiliació com a estratègia amb els refugiats, siguin capaços d’evitar-ho?
2. LLIBERTAT PER MOURE’S. En un article sobre l’11-S, Martin Amis citava un eslògan dels talibans: “Llanceu la raó als gossos”. Era una manera de dir “Aixafeu la raó, acabeu amb ella i qualsevol cosa semblarà possible”. O sigui, si la raó és morta tot està permès. Anar més enllà de la raó significa transcendir els confins de la llei moral, “entrar en l’univers il·limitat de la bogeria i de la mort”, o si voleu del nihilisme: puix que Déu existeix, tot està permès. Per això Martin Amis diu que la pitjor resposta que es pot donar al jihadisme és la del creient, com va fer Bush, per exemple. És a dir, cal respondre amb serenitat, sense sobreactuacions bel·licistes ni apocalíptiques i defensant els valors dels quals els nostres governants diuen que se senten tan orgullosos, i dels quals estan renegant amb la ignominiosa gestió de la crisi dels refugiats. Precisament la llibertat per moure’s és el que han atacat els terroristes en un aeroport i un metro.
