Aixecar pupitres: carta a l'arquebisbe de Barcelona
Benvolgut arquebisbe de Barcelona, vaig sortir de veure ‘Spotlight’ al cinema commogut i remogut, amb molts interrogants sobre el paper de l’Església catòlica en el nostre passat. Em preguntava si vostè també l’havia vist i, si és així, quines sensacions li havia provocat.
La pel·lícula narra la investigació d’uns periodistes del Boston Globe, l’any 2001, per descobrir com un centenar de capellans van abusar de gairebé mil menors d’edat. Spotlight no és blasfema ni tan sols irreverent. Però no li negaré que és dura amb la institució que vostè representa, perquè mostra la conspiració de silenci de l’Església i dels poders de Boston per encobrir els delictes sexuals continuats dels religiosos. I llavors ve quan et preguntes que si això passava als Estats Units, de forma massiva i persistent en el temps, ¿què no devia passar aquí?
¿És que tots els religiosos catalans eren un exemple d’integritat o és que no hem volgut -tampoc en això- mirar enrere? Al final de la pel·lícula, apareix una tirallonga de casos de pederàstia a l’Església, a tot el món. Només en vaig saber veure un o dos a Espanya. Això és tot? N’estem segurs? Volem estar-ne segurs? Estem disposats a aixecar els pupitres i mirar què passava als internats? ¿O ja en tenim prou somrient amb el retrat que La Trinca va fer d’aquell hermanu d’El meu col·legi: “Que fóssim puros y castos ens predicava, mentre tot fent la mà morta ens grapejava”?
Ja veiem aquests dies que la pederàstia no és cosa només de l’Església, però també és de l’Església. Encara que només sigui perquè la institució hagi vist durant molts anys els abusos sexuals com un pecat i no com un delicte, i hagi preferit castigar-los de portes endins i protegir-los de cara enfora. Si li escric a vostè no és per adjudicar-li cap responsabilitat passada, sinó per dir-li que m’ha agradat sentir la seva veu posant-se del costat de les víctimes i animant-les a denunciar. Els meus amics creients, que el consideren un home del papa Francesc, tenen moltes esperances posades en el seu nomenament.
Vostè sap millor que jo el poder que tenia l’Església durant la dictadura. Als pobles i a les escoles —amb notables excepcions de capellans que combatien el règim— eren ells els ambaixadors de la moral franquista. La investigació rigorosa del que va passar en aquells col·legis la devem a tots els que aquests dies reviuen episodis dolorosíssims de la seva infància.
P.D. Quantes persones ara mateix rumien si denunciar el que els va passar fa 20, 40 o 60 anys, quan eren uns nens? I quantes altres consumeixen els seus últims anys de vida, amb l’esperança que mai no els denunciïn i puguin morir amb la reputació intacta?
