Aixeca't i camina (ara que pots)
Com que avui és Diumenge de Resurrecció, no és dia per a tristors ni emprenyaments. Ni ministres d'Economia, ni reformes laborals, ni ofensives contra el català. Avui, segons el calendari de festes (que, tant si agrada com si no, segueix essent el calendari de les festes cristianes), toca alegria, alegria. Al cap i a la fi, tenint en compte la tendència de l'Església a fer passar pena al personal, per una jornada que reserven per a un cert esplai i esbargiment farem bé d'aprofitar-lo, siguem creients fervorosos, agnòstics dubitatius, ateus recalcitrants o indiferents per falta d'esma.
I és que la resurrecció és un assumpte força més habitual del que sembla. D'una banda, per les representacions artístiques que en coneixem: el retorn de la mort a la vida ha estat tema freqüent en la pintura, la literatura i la música. En el cinema, el trobem esplèndidament filmat en el desenllaç de la pel·lícula Ordet , de Dreyer, i en còmic Frank Miller en va fer un memorable tractament punk amb el seu personatge de la ninja Elektra. I de l'altra, òbviament, pel fet que la creença en la resurrecció dels morts (en carn, en esperit o en estats més o menys dubtosos) és central no només en el cristianisme, sinó també en el judaisme i l'islam. O sigui, que entre els artistes i les religions del Llibre han aconseguit que la possibilitat de tornar dels braços de la parca cap a la vida sigui gairebé tan estesa (i secretament desitjada, fins i tot pels que asseguren que no hi creuen) com la convicció que el Barça tornarà a fer el triplet aquesta temporada.
Però és que després tenim les resurreccions quotidianes, les que protagonitzem nosaltres mateixos i a les quals no donem la importància que es mereixen. ¿Quants lectors amables no s'han trobat en la situació -o coneixen algú que s'hi hagi trobat- d'haver-se escapolit del que semblava un desenllaç fatal? Aquell que va superar un càncer o qualsevol altra malaltia complicada, davant de la qual els metges es mostraven desencoratjats, o aquell altre que va sortir incomprensiblement il·lès d'un accident de trànsit que va deixar el cotxe reduït a un bolic de ferralla, o encara aquell altre que es va sobreposar a les conseqüències d'un atropellament, una caiguda escales avall o una sobredosi. I per si això fos poc, totes les ocasions que hem tingut la mort a prop sense ser-ne conscients, bé per falta de precaució nostra, bé pel descuit o la inoperància d'algú altre, i que l'hem esquivada sense ni tan sols arribar a notar la seva ominosa presència.
En certa manera, no és exagerat dir que ressuscitem cada matí, quan tornem a aixecar-nos. Els rellotges antics solien dur inscrit aquell proverbi llatí que deia omnes vulnerant, ultima necat , és a dir: totes fereixen, la darrera mata, en referència a les hores. Però no és ben bé així: n'hi ha moltes, d'hores -com aquesta mateixa d'ara-, que no tan sols no ens fereixen, sinó que ens empenyen a viure més. Cony, si això no és motiu per alegrar-se, ja em diran vostès què pot ser-ho.
