Això no dóna per més

Les declaracions que van fer dilluns fonts dels TSJC contradient el matís que el president del mateix tribunal havia introduït, han de fer veure a tothom que, ara sí, això ja no dóna per més.

Algú està intentant covar l'ou de la serp d'ençà de la Transició. Però ara cal dir-ho amb claredat. Aquest país, a diferència de moltes altres parts del món, va fer un redreçament de la seva llengua pròpia de forma única, útil, curosa i respectuosa. Ens costaria trobar un exemple de país que després d'haver viscut tantes i tantes situacions de prohibició i humiliació pública de la seva parla, aquesta qüestió hagués deixat de ser motiu de debat al carrer, i continués mantenint-se com una sola comunitat.

Fa temps, però, que algú intenta desesperadament trencar aquesta convivència amb provocacions de tot tipus. Fins i tot amb sentències incapaces de valorar el recorregut exitós d'aquestes dècades d'immersió lingüística (recorregut del qual, el diari que vostès tenen a les mans, és un altre brillant exemple), o potser perquè precisament sí que ho han valorat perfectament.

La immersió lingüística -cal recordar que va ser introduïda gràcies al suport de Marta Mata i de sectors del PSC- buscava dues coses fonamentals. En primer lloc, buscava fer tornar el català a les escoles on havia estat prohibit però aconseguint al mateix temps que els alumnes tinguessin el mateix coneixement de l'espanyol. I en segon lloc, pretenia evitar separar els alumnes en funció de l'idioma, cosa que hauria posat les bases per crear dues comunitats en el mateix territori.

És evident que els meus amics, els pares dels quals són d'ascendència andalusa, murciana, extremenya, castellana, etc., no només no haurien tingut l'oportunitat d'aprendre el català sinó que alguns fins i tot segurament tindrien problemes per entendre'l. Per tant, diguem-ho clar: qualsevol atac al català va destinat a trencar aquesta cohesió social que ens ha costat tant d'aconseguir.

Hi ha un fet que m'ha tranquil·litzat sobre aquesta polèmica. I no són només les paraules del ministre espanyol de Justícia, Francisco Caamaño, ni el posicionament de tots els partits de l'arc parlamentari català (excepte PP i Ciudadanos). Al marge de l'actitud ferma de la immensa majoria de la societat civil, allò que més m'ha asserenat han estat les paraules del portaveu del govern, Francesc Homs, quan diu que "el respecte a la immersió lingüística i el català a l'escola és innegociable". És bo que se sàpiga per boca del govern que hi ha qüestions que són innegociables. I una d'aquestes és la cohesió social a través del català.

Fa més de vint anys que s'arrossega aquest debat tot i els resultats positius que hagi pogut donar, les sentències positives que s'hagin dictat i l'ampli suport social sense fissures que congregui. Els haig de confessar que vist en perspectiva, i lluny de casa, aquest conflicte produeix una peresa còsmica.

Però aquest conflicte no s'acabarà fins que els que fan les lleis de debò i els que les interpreten deixin de ser art i part. I perquè això sigui així només cal que el nostre Parlament es posi d'acord.

Quant de temps més haurem d'esperar? Com deia el malauradament traspassat president del Parlament, Heribert Barrera, alguns "tenim pressa". Molta pressa.