Publicitat
Publicitat

Això només és el començament

Als futurs historiadors els costarà entendre com és possible que la immolació d'un venedor ambulant tunisià, Mohamed Bouazizi, com a protesta per la confiscació de la seva parada de fruites, desencadenés una onada de revoltes populars en tot el món àrab i musulmà. Sabem quines en són les principals causes: la tirania, l'augment dels preus dels aliments, la desocupació juvenil i les xarxes socials. Però des que vaig estar a Egipte, m'he anat fent una llista improvisada del que jo denominaria les "forces no tan evidents" que han alimentat aquesta insurrecció en massa.

El factor Obama: Els nord-americans no han valorat mai prou la decisió tan radical que vam prendre -als ulls de la resta del món- quan vam elegir president un afroamericà que de segon nom es deia Hussein. Estic convençut que en escoltar el discurs -no les paraules, sinó l'home- que Obama va fer al Caire el 2009, nombrosos joves àrabs es deien: "Mmm, vejam. És jove. Jo també. Té la pell fosca. Jo també. De segon nom es diu Hussein. Jo em dic Hussein. El seu avi és musulmà. El meu avi és musulmà. És president dels Estats Units. I jo sóc un jove àrab a l'atur, i no tinc ni veu ni vot pel que fa al meu futur."

Jo afegiria aquest element a la combinació de forces que han esperonat les revoltes.

Google Earth: Tot i que el Facebook ha concentrat tota l'atenció dels mitjans a Egipte, Tunísia i Bahrain, cal no oblidar Google Earth, que el 2006 ja va començar a agitar la política a Bahrain. En aquest país, la desigual distribució de les terres és un gran problema, sobretot per als xiïtes que es volen casar i construir-se una casa. El 27 de novembre del 2006, la vigília de les eleccions al Parlament, el Washington Post publicava aquesta crònica: "Mahmud, que viu en una mateixa casa amb els pares, quatre germans i els seus fills, afirma que encara es va sentir més frustrat quan va mirar Bahrain a Google Earth i va veure-hi vastes extensions de terrenys buits, mentre que desenes de milers de xiïtes pobres s'amuntegaven en zones petites i densament poblades. «En una casa petita ens apinyem disset persones, com molta gent al districte sud», afirma. «I al Google, hi veus tots els palaus i t'adones que la resta del país és propietat exclusiva dels al-Khalifa (la dinastia sunnita governant)». Els activistes han animat la població a donar un cop d'ull al país a través de Google Earth, i han creat un grup especial d'usuaris que permet als seus membres accedir a les imatges de més de quaranta palaus reials".

Israel: La xarxa de televisió àrab Al-Jazira té avui dia un nombrós equip que cobreix les notícies d'Israel. Vet aquí les històries que han transmès al món àrab: l'exministre israelià Ehud Olmert va haver de dimitir perquè el van acusar d'acceptar il·lícitament sobres de diners d'un empresari judeoamericà. Fa poc un tribunal israelià ha declarat l'expresident Moshe Katsav culpable de dos càrrecs de violació. I fa només unes setmanes, Israel va anul·lar, a l'últim moment, el nomenament del general Yoav Galant com a nou cap de l'estat major de l'exèrcit, després que els ecologistes israelians demanessin una investigació governamental que va concloure que Galant s'havia apropiat uns terrenys públics prop de casa seva (que es pot veure al Google Maps!)

De segur que això va provocar unes quantes rialles a Egipte, on l'any passat al Caire només es parlava de les vendes d'uns terrenys a potentats i membres de la camarilla del règim que de sobte van generar uns beneficis enormes. Quan vius al costat d'Israel, d'un país amb un estat de dret consolidat i que porta els principals líders als tribunals per corrupció i en canvi tu vius en un país en què molts dels líders més destacats són uns corruptes... Bé, això et crida l'atenció.

Els Jocs Olímpics de Pequín: Edward Goldberg, professor d'estratègia empresarial, ha escrit a The Globalist que tant la Xina com Egipte han estat grans civilitzacions subjectes a l'imperialisme, i que durant la dècada del 1950 els dos països eren extraordinàriament pobres, la Xina encara més que Egipte. Però avui la Xina ha construït la segona economia més important del món, mentre que Egipte encara viu de l'ajut exterior. Què devien pensar els joves egipcis en mirar l'espectacular cerimònia inaugural dels Jocs del 2008 a Pequín? Els Jocs de la Xina van ser un altre avís -"com no ho podrà ser mai res que vingui dels Estats Units ni d'Occident"- que els advertia, segons Goldberg, que hi havia alguna cosa que funcionava molt malament al seu país.

El factor Faiad: Aquests últims tres anys, el primer ministre palestí, Salam Faiad, ha introduït una nova forma de govern al món àrab que jo denomino "faiadisme". Va dir: "Jutgeu-me pels meus actes, per la manera com gestiono els serveis governamentals, recullo les escombraries i creo llocs de treball; no em jutgeu per la meva resistència davant d'Occident o Israel". Qualsevol àrab ho pot entendre, això.

Els xinesos han hagut de renunciar a la llibertat, però a canvi tenen una economia en creixement i un govern acceptable.

Els àrabs han hagut de renunciar a la llibertat i, a canvi, tenen el conflicte arabo-israelià i atur.

Què ens diu la suma de tot plegat? Ens diu que hi ha una convergència de forces molt potent que impulsa un ampli moviment a favor del canvi. Ens diu que estem al començament d'una cosa molt gran. I ens diu que, si no tenim una política energètica més seriosa, a partir d'ara la diferència per als Estats Units entre un bon dia i un mal dia dependrà de com gestioni aquest canvi un home de 86 anys, el rei que mana a l'Aràbia Saudita.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT