Això també és un test
Fa un parell de setmanes vaig participar en un programa d’una emissora de ràdio espanyola hostil al procés polític que es viu a Catalunya, però on vaig ser tractat amb cordialitat. En aquell moment, per descomptat, ningú no sabia que els partits obertament i explícitament partidaris del sí obtindrien 72 diputats el 27 de setembre i els partidaris clars del no (C’s, PP i PSC) només 52. Val a dir també que llavors les enquestes feien una diagnosi molt i molt diferent dels resultats que finalment s’han produït (per exemple, diverses prospeccions demoscòpiques atorgaven al PSC entre 8 i 9 diputats). En tot cas, en aquell context els resultats exactes del 27-S resultaven una mica superflus, perquè el tema era ben bé un altre. Vaig provar d’explicar que el que està passant a Catalunya no resulta comprensible a través de la ridícula teoria del “desafío de Mas”, segons la qual una sola persona, una, havia hipnotitzat els pobres catalans portant-los a fer el que en realitat no volien. Vaig insistir igualment en el fet que les conseqüències de la crisi econòmica del 2008 tampoc no permetien explicar un fet, el del catalanisme polític, que pot remuntar-se almenys fins al 1885, amb el Memorial de Greuges. Va ser justament en aquest punt quan se’m va preguntar per què, si el recorregut del nacionalisme català era tan llarg, el secessionisme no s’havia manifestat amb claredat tot just després de la mort del general Franco.
L’any 1975 la gent que havia combatut a la Guerra Civil amb 18 o 20 anys en tenien entre 55 i 60. La immensa majoria estaven vius, i les ferides no havien cauteritzat. Ubicada a la dreta de la ultradreta, la cúpula militar era encara la dels qui havien guanyat la guerra. Impensable, doncs, plantejar res més que una descentralització administrativa. En segon lloc, l’any 1975, abans de les polítiques d’integració lingüística i de les mesures urbanístiques per eradicar un barraquisme fomentat pels qui havien pagat i guanyat la guerra, hi havia un considerable percentatge de la població absolutament aliena a la realitat del país. En tercer lloc, i aquest és al meu entendre el punt més important, la presència de la mentalitat democràtica era gairebé nul·la. Consti que dic “mentalitat”, no pas “cultura democràtica”, que és una altra cosa; les mentalitats són extraordinàriament difícils de canviar. L’any 1975, el discrepant —fos del tipus que fos— era gairebé un delinqüent, i les divergències ideològiques o de qualsevol altra índole s’associaven encara a la confrontació violenta. L’aspiració bàsica de la democràcia liberal, en canvi, es pot resumir en una societat on el fet de ser impopular no equivalgui a estar en perill. Sembla senzill, però es tracta d’un fet ben infreqüent al món.
L’any 2015 les coses no són com el 1975, evidentment, però estan situades damunt mateix d’aquells sediments precaris. Venim d’on venim, i no cal donar-hi gaires tombs. Per això el procés suposa, tant per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya, i fins i tot d’Europa, un test de maduresa democràtica. Ara comprovarem si, efectivament, al llarg d’aquests 40 anys rodons que van del 1975 al 2015 s’ha produït un veritable canvi de mentalitat que ens homologa a les velles democràcies liberals del nord d’Europa o bé tot era una il·lusió per tapar un horitzó tenebrós de mocadors amb quatre nusos, bars amb serradura a terra, ignorància i moltes mosques. Ara veurem si realment això ha quedat enrere o només estava sota la catifa, expectant.
Vist des d’aquesta perspectiva, el problema no rau en el fet que hi hagi persones a favor o en contra d’una cosa —sigui quina —, sinó en la vivència col·lectiva d’aquesta discrepància. La dissensió, la confrontació de parers, la divergència, existeix ara i continuarà existint, per una raó o per una altra. El que pot arribar a variar —o no— és la manera de gestionar-la. És llavors quan sabrem si entre tots hem superat un test de maduresa política que no tothom aprova. Sense anar gaire lluny, l’actitud autoritària i intolerant que encara perviu en antics països comunistes —sigui cap als homosexuals a Rússia o cap als immigrants sirians a Hongria— deixa veure amb claredat que la misèria moral del socialisme real ha obtingut una preocupant pròrroga generacional. El franquisme pot haver travessat potser dues generacions, ni que sigui amb un canvi cosmètic de llenguatge polític i d’indumentària gestual, de manera purament superficial. M’agradaria pensar que no; però quan veig que ni tan sols es reconeixen els resultats electorals del dia 27, ho dubto seriosament.
